15 de juny 2010

ADELANTE STANDSTILL: CONCERT A LA SALA APOLO

Standstill3

Qui: Standstill
On: Sala Apolo (BCN)
Quan: Divendres 11 de juny
Eurus: 16

Standstill segueixen cap endavant. I ho fan no només amb un disc rodó (de fet és una "fàbula circular", com ells diuen), sinò també amb un directe excel·lent i fent gala del seu talent i de la seva química amb el públic, en una sala Apolo que es va tornar a omplir fins a esgotar el paper. Si no hi vau anar, us vau perdre un dels concerts de l'any. Però nosaltres us ho expliquem.

Les comparacions eren inevitables. Feia massa poc temps des que vam veure el concert de Mishima a la mateixa sala i, inclús, coincidint amb moltes cares que també repetien, entre les quals hi havia algun "il·lustre" músic de "l'escena Barcelona". Era injust, sí, perquè són registres musicals diferents i a més el llistó estava molt alt. Però afortunadament vam viure una altra nit memorable en poc temps i els Standstill van demostrar que tenen un dels millors directes del panorama nacional i estatal.

La primera sorpresa va ser que van incloure un teloner, que mitja hora abans de la prevista per l'inici del concert (tot i que després es va retardar 15 minuts), va fer acte de presència. I l'aparició va ser del que fos frontman dels desapareguts The Unfinished Sympathy, Eric Fuentes. Va interpretar, amb bones dosis d'humor, uns quants temes del seu àlbum en solitari i, fins i tot, es va atrevir a versionar de manera acústica The number of the beast dels Iron Maiden. I després d'això, ja va venir el plat fort de la nit.


Standstill1
En Montefusco i els seus han creat un dels seus discos més íntims


Poc més es pot comentar del seu últim disc Adelante Bonaparte (Buena Suerte, 2010) que no s'hagi dit ja, tret que ha entrat en producció la seva segona edició. Però sí que podem parlar de la seva posada en escena i de com es poden reinventar els seus propis temes quan són interpretats fusionant-los i tot (com va ser el cas de Hombre araña i Cosquillas no). I com que el disc és un conte amb principi i final, el concert va començar i acabar igual que aquesta particular història.

Abans de tot cal dir que l'Enric Montefusco, el líder i cantant del grup, semblava igual d'emocionat que en Carabén feia 10 dies en veure la sala de concerts plena a vessar, i agraïa, com també va fer el seu homòleg, l'assistència i resposta per part dels seus seguidors. I és que la banda porta 12 anys a sobre dels escenaris i segurament estan en un dels punts més importants de la seva carrera.

Després de l'inici del concert, amb Todos de pie, van tocar uns quants temes més d'aquest últim àlbum, que la gent va agrair, i entre els quals va destacar El resplandor, que va estar acompanyat de les aportacions dels seguidors que van col·laborar amb la seva particular creació col·lectiva. I això va ser el començament dels seus millors (si és que en van tenir de pitjors, cosa que creiem que no va passar) minuts, on van interpretar temes del Vivalaguerra (Buena Suerte, 2006) i del disc homònim, Standstill (BCore, 2004), el primer que van fer en l'idioma oficial de l'Estat.


Standstill4
Si l'Enric és l'ànima, en Ricky Falkner és el motor


Quan el públic ja havia escalfat les goles gràcies a El porqué de hablar sólo i La mirada de los mil metros (on va treure una mica el que li queda de cantant hardcore) del seu anterior i, fins avui, més exitós àlbum, amb tots tocant de palmes van interpretar la segona versió, més acústica, de Adelante Bonaparte. Va ser llavors quan van baixar el ritme per samplejar al Hombre araña amb B observa los fuegos artificiales, barreja que donà peu a una més que corejada Cuando ella toca el piano. En homenatge als seus fans que més temps els han acompanyat van tocar un seguit de cançons dels seus anteriors àlbums, entre les quals va sorprendre Deadman picture, la única que van cantar en anglès. I amb 1, 2, 3 sol i el seu "gracias por venir" van marxar.

Al primer bis, que va fer-se esperar una mica, el grup va sortir amb un conjunt de corda per acompanyar a la tuba que va estar en quasi tot el concert, i que van ser un acompanyament perfecte per interpretar Elefante. La familia inventada va aportar un grau més de ritme, si calia, al concert, per acabar amb Feliz en tu dia, Cuando i, com no, Cancion sin fin, amb la que deien adéu per penúltima vegada. Quan van tornar, van agrair de nou a tothom l'assistència i van tocar la versió més animada de Adelante Bonaparte.


Standstill5
El grup original incorpora tres membres més


El concert no només ens va servir per fer-nos encara més fans de Standstill del que ja erem, sinó també per confirmar una vegada més el que ja vam comprovar al Primavera Sound d'enguany, on la banda va demostrar que la seva arriscada evolució des del hardcore no ha estat en va, sinó tot el contrari: ha estat i és un èxit fins ara. I que el seu directe segueix sent del millor que podem arribar a veure. Ja tenim ganes de tornar a veure'ls al popArb.

I així va començar aquest concert...