4 de maig 2010

L'AUDITORI INDEPENDENT



Qui: Maria Coma i La Brigada
On: L'Auditori de Barcelona
Quan: Divendres 30 d'abril
Eurus: 15

Sí, ens plenem la boca parlant del gran moment de bandes, públic i -bones- crítiques que viu el pop independent en català. Però després els fets són els que són i la veritat és que dues bandes com La Brigada (un grup força consolidat) i la Maria Coma, un hype emergent en potència i potencial, només aconsegueixen mitja entrada d'una sala 2 de l'Auditori. Que les bandes no arribin al gran public no és una cosa que ens preucupi en excés, però costa d'entendre'n els motius. En fi, nosaltres no deixem de ser una plana web petarda, sense massa ganes de filosofar i, en canvi, sí d'explicar-vos una mica com va anar el concert de dos grups que presentaven disc a un espai d'aquells importants.

Amb la formació que porta habitualment en directe, la Maria Coma va sortir a l’escenari amb aquell efecte sorpresa que et provoca la primera vegada que escoltes el resultat del directe. Piano, baix i bateria, la Maria, en Jordi i el Pau despullen un disc ple d’arranjaments de fàbrica i doten d’èpica unes cançons que, en viu, augmenten exponencialment en intensitat. Un a un, van anar sonant els temes del seu debut, un exercici de lletres naïf i núvols de Bluetak al que la bateria d'en Pau Vallvé els dóna la volta, i que van formar part de les primeres estrofes d'un concert on els graciencs es notava que volien passar amb nota.

“Dormint” va encendre el clímax de la vetllada, que es perpetuaria fins al bis. Començant amb un parell de versions (d'U_mä i “Unravel” de Bjork), Maria Coma va deixar per la segona part del concert dues de les peces que aconsegueixen aquell plus ambiental diferent que un vol escoltar quan va a un espectacle en directe. Parlo de “Sempre present”, que va acabar amb una clixada d’ulls a LOST (sèrie de la que són fans) i, sobretot, “Placenta”, que en viu pateix una profunda metamorfosi que ens serveix d’exemple per explicar la contundència sonora que exerceixen els tres músics. Tot i això, en cançons com aquesta ens adonàvem dels problemes de so que vindrien més tard. Durant força vegades, el piano i el baix perdien part de la seva intensitat davant una bateria absolutament pujada de volum. Malgrat aquest petit detall, els recursos vocals de la Maria i la bateria marca de la casa Selway s'acoplen perfectament i van aconseguir fer arribar el missatge.


Totes les fotos són d'en Ray Molinari, a qui demanem disculpes anticipades per haver-les modificat

El trio va deixar l’escenari amb la versió de “Bridges and balloons” de Joanna Newsom i “Gat”, primer senzill del Linòleum (Amniotic Records, 09), que va tancar el concert abans de tornar amb un bis, la inèdita “Ninones”, una cançó de bressol que la Maria va composar per la seva fillola. Amb aquesta declaració d’amor quasi fraternal, els tres músics marxaven convençuts i convincents. A vegades un se la juga i pot sortir creu, però al binomi Coma/Vallvé els ha tornat a sortir cara. Presenten un disc sense guitarres (per més inri, al Festival de Guitarra) i no s’ajuden de cap cor. Amb un micro, un piano, un baix, una bateria, el resultat és excel·lent.

Molta més responsabilitat tenien sobre les seves espatlles els vilanovins de La Brigada, que presentaven disc a una sala gran de Barcelona, després de passar dues nits seguides a l’Heliogàbal, on sempre es juga a casa. Amb Pere Agramunt (que des de ja passa a ser nomenat “El Dandy de Vilanova” per les dones del Gent Normal gràcies, segons diuen, al seu bon gust per vestir) al capdavant, La Brigada va descol·locar al personal començant el concert amb “Tan Valent”, la peça que obre el seu segon treball: Les Paraules Justes (Outstanding, 10). La sorpresa no era perquè sí, ja que Agramunt havia assegurat en una entrevista poc abans del concert que no faria el mateix espectacle que estaven fent darrerament, on els de Vilanova executaven el disc en en ordre de principi a fí. No va ser així, però sí que van caure les dotze cançons de l’àlbum.

El problema que es va trobar La Brigada és que les deficiències de so que havíem intuït al concert de la Maria Coma és van aguditzar. Durant la primera part del concert, la guitarra elèctrica sonava excessivament forta i es menjava la resta d’intruments, sobretot la característica trompeta d’en Magí Mestres. Així doncs, cançons absolutament imprescindibles del seu nou disc, com l’excel·lent “Motius” o “Demà”, perdien aquella genialitat que ha guanyat La Brigada amb la nova aposta instrumental de la banda al nou treball, una musicalitat molt més treballada i emocionant que al seu debut i que ha provocat el salt definitiu de la banda a la primera divisió del moviment independent català.

Van ser els temes més acústics, com ara “En el record”, els que ens recordaven que ens trobàvem davant d’una banda molt compacta, preciosista, que cuida el més mínim detall i que, definitivament, sap perfectament el que es fa. Ja hem vist massa vegades a La Brigada en directe per esbrinar, sense arriscar-nos gens, que a la que millorés una mica el treball a la taula de so, la cosa només podia pujar. I així va ser, poc a poc i de forma gradual, però finalment els de Vilanova van sonar com una banda amb el bon gust que destil·la La Brigada. Per fi, amb “El futur de l’art” o “Alegria de l’Inèdit”, les cançons van sortir rodones i tothom content.

Per acabar tres cançons del seu primer disc: “Com fulles mortes”, on en Pere va fer cantar un públic que, ara sí, gaudia d’una execució mecànicament perfecta i que va culminar amb “Un Trist i Miserable cop de Mà” i la genial “La Llista Negra”. Una manera immillorable de dir adéu i que ens va deixar a tots amb un somriure a la boca, però amb aquell petit regust de pensar en el concert que podríem haver vist si l’Auditori hagués sonat com ha de sonat un recinte d’aquestes característiques. Malgrat tot, cal avisar que no és la primera vegada que falla un element tant vital com el so a l’Auditori, només cal recordar el concert que van oferir els Mishima a la mateixa sala fa un parell d’anys. El bis amb els que ens va obsequiar Agramunt, la versió del "We Hate It When Our Friends Become Successful" d’en Morrisey no va fer més que ajudar a augmentar aquesta sensació.

(Des del Gent Normal volem donar les gràcies a en Genís i a tota la gent de La Brigada per haver-nos facilitat l'entrada a l'Auditori, fet que no podem dir dels organitzadors del Festival de Guitarra).

3 comentaris:

Pau Vallvé ha dit...

Gràcies per venir i per explicar-ho tant be!

Anònim ha dit...

Un assistent discrepa amb l'entrada a la sala, només es venien entrades de l'amfiteatre i a l'inici del concert de la Maria estava quasi plena.. una altra cosa seria al segon grup, d'això no en puc dir res ja que no hi era.

Muntsa ha dit...

Doncs és una llàstima que no et quedessis al concert de la Brigada. El dandi de Vilanova (aka Pere Agramunt) i els seus seus van estar molt i molt bé!

:)