3 de maig 2010

Finals dels 70: l'aixecament del mur






The Wall
Any: 1979
Discogràfica: Columbia






Avui toca un clàssic entre els clàssics: The Wall de Pink Floyd. No és el primer disc conceptual, tampoc és el primer doble LP de la història, però te alguna cosa que el fa diferent, que l'ha convertit en un clàssic insuperable, a l'alçada del Dark Side Of The Moon dels mateixos Pink Floyd. Que té d'especial el mur? Si ho voleu saber, cliqueu a llegir més.


Super-super producció
Si els Pink Floyd sempre havien cuidat la producció dels seus àlbums, aquest ja és el sumum, el "rizar el rizo" que dirien els més castissos. Després de la marxa de Syd Barret del grup pels seus problemes mentals i de drogues, Pink Floyd havia continuat marcant la pauta, aquella que va marcar al seu debut una dècada abans. Ja amb Roger Waters com a líder del grup, després de grans èxits, esperaven superar-se i sobreviure la música punk que ja treia el cap al món musical. I be que ho van aconseguir. Des de la primera cançó, aquesta òpera-rock (per classificar-la d'alguna manera), impacta. El protagonista, Pink, una barreja entre Rogers i Barret, va viatjant cap al manicomi sense possibilitat de retorn. Tot són grans cançons que més d'un cop hem cantat, des de 'Comfortably Numb' (de la que parlarem més endavant) fins a la segona part de 'Another Brick In The Wall'. Simplement increible.

Influència duradora
Potser algú creu que m'he passat posant The Wall tan amunt, inclús per sobre de Dark Side Of The Moon, però és el meu gust. A més de la producció que hi ha, tenim un Roger Waters inspiradíssim i una història que mereix ser contada. Sense el mur, la música no seria la mateixa, ja que ha deixat empremta a molts músics posteriors, des dels Smashing Pumpkins (el Mellon Collie... és un exemple) fins a Oasis. Fins i tot els Scissor Sisters s'han atrevit a versionar 'Comfortably Numb', un cover que no feia gens falta, per cert. Tot i això, només queda cridar fins a quedar-nos sense veu: llarga vida a Pink Floyd.

1 comentari:

Eduard Puignou ha dit...

Un disc a recordar, si senyor, com els Pink Floyd en el seu conjunt.
Jo em quedo, però, amb 'Wish you were here', potser perque va ser el primer disc que vaig comprar ja fa molts molts anys.