13 d’abr. 2010

VIETNAM 2010



In the Year of The Pig
Emile de Antonio
Any: 1969
Gènere:Documental


El retorn del fred després d'un fantàstic cap de setmana de sol i calor m'ha provocat un estrany somni. He somniat que Laporta era el president de Catalunya i teníem un gran exèrcit i lluitàvem contra els comunistes que controlaven Andorra Nord però ells tenien un gran líder -Sandro Chi Min- i una gran cultura que per més que bombardejàvem no aconseguíem envair i els nostres joves soldats no podien amb els Pirineus i els diaris n'anaven plens i finalment reculàvem i llavors tot el país atacava Laporta i al seu govern i tothom es preguntava què coi hi fèiem a Andorra. Era una bona pregunta. La resposta, per impossible que sembli, potser es trobava en el documental In the Year of the Pig d'Emile de Antonio. Si vols saber perquè, clica el preciós llegir més d'aquí sota.

Pels Estats Units la ridícula situació del meu somni va ser una realitat a principis dels seixanta al -ja ho imagineu- conflicte del Vietnam. Una realitat que, vist amb perspectiva, no va permetre que els brots d'esperit crític i pacifisme que van sorgir llavors arrelessin al magnífic país de les coca-coles. Un d'aquests brots perduts és In The Year Of The Pig.

Premiat amb un Oscar, aquest documental explica l'absurda història de contradiccions, ambicions polítiques i discursos patriòtics que va portar al govern d'Estats Units a provocar una guerra pel control polític del Vietnam sota l'ombra de l'amenaça comunista.

El govern nord-americà es va inventar atacs inexistents a les seves flotes, va pretendre col·locar polítics titella al Vietnam Sud -governs que es van perdre en la corrupció i l'ego del poder- i ho va amanir tot amb el llançament de més tonelades de bombes que en tota la Segona Guerra Mundial. Els ecos d'aquesta història resulten, encara avui dia, força familiars.



El documental d'Emile de Antonio aconsegueix fer entendre, fins al més cec dels mortals, que es pot destruir un país a través de la guerra però difícilment es podrà reconstruir després. Els mètodes han canviat, els discursos actuals són menys arrogants, però la guerra segueix sent la mateixa.

De la invasió al Vietnam, de la fallida de l'exèrcit americà, de la vergonya del tità, se'n va dir els últims dies de Superman. Malauradament, l'imperialisme retòric també ha estat la norma dels següents quaranta anys. Aquest model, a més, s'ha estès a molts altres països i sembla que la política de mà forta segueix sent la norma a l'hora de relacionar-se amb els altres. Encara hi som, al Vietnam. Mireu In The Year Of The Pig, potser hi trobeu un mirall del que ens envolta.

De moment, per si un cas, jo vull començar un canvi de tendència i declarar des d'aquí que Andorra em sembla un país preciós amb unes pistes d'esquí magnífiques, tabac barat i un spa per flipar. Aneu-hi, compreu un perfum o dos i regaleu-los un somriure.

1 comentari:

ZuhaitzV ha dit...

I Nicolau Casaus diu "Me encanta el olor de puro por la mañana. Sabe a Tribuna!"