19 d’abr. 2010

SONIC YOUTH: PER SEMPRE SÒNICS, PER SEMPRE JOVES



Qui: Sonic Youth
On: Razz 1
Quan: Diumenge 18 d'abril
Eurus: Molts, 40!

Sonic Youth no és un grup de música, és una obra d’art. No són discos el que publiquen, són quadres de visionaris abstractes, per a ulls amb visió abstracta. Quadres multimèdia que es poden veure, tocar i també escoltar. Tampoc són cançons les que toquen, són peces que agrupades com només ells ho saben fer, formen espais vitals, espais d’energia, atmosferes on tempestes i dies assolellats conviuen fent voltes sobre el mateix eix: la música. I aquesta vegada, com a pluges d’estiu que duren més de quinze minuts, s’apropen a la ciutat comtal a demostrar que trenta anys com a banda a les espatlles no són res comparat amb la inmensitat del talent que encara atresoren.

Ahir, 18 d’abril, Razzmatazz va viure en sí mateix un recital de recursos meteorològics poques vegades vist, propulsats per amplificadors, pedals d’efectes, baquetes que toquen cordes de guitarra i guitarres que onegen al vent com banderes en mans dels capitans del vaixell del rock experimental. I és que els quatre neoyorquins (aquesta vegada sense el baixista de Pavement) ens van presentar un recital de potència instrumental fora del predictible, doncs no només no varen tocar cap cançó del seu últim disc, The Eternal, sinó que el tema interpretat més recent datava de 1995 ("Skip Tracer", del disc Washing Machine). Ahir a Razz no es tractava d’un concert per a grans masses, ni d’intentar convèncer a ningú, ni de presentar-se en públic, es tractava d’un concert on els espectadors havien pagat uns Srs. Euros, i ells ho sabien. D’aquesta manera, el gran bloc central del repertori el va protagonitzar possiblement l’LP més aclamat del grup, amb una cadena de fins a cinc baules encadenades de Daydream Nation, des de "Hey Joni" fins a dos talls de la trilogia final, passant per "The Sprawl". Tot i així, un dels millors moments de la nit va ser el liderat per la baixista Kim Gordon en la interpretació del tema "Shaking Hell" (del mític Confusion is Sex), aixecant les mans i movent-les alçades per a que tothom pogués veure-les mentre ella cantava allò de “I’ll shake off your flesh...”. Malgrat tot, els fans de Dirty o Goo hauran d’esperar, qui sap si a la propera visita, però segur que ningú es va veure decebut després dels dos bisos d’ahir a la nit.

Crec que ha quedat clar que per a un servidor, Sonic Youth és més que un grup de música, però és que per a la música, Sonic Youth és molt més que un grup. És un trocet d’història, de com el rock ha evolucionat deixant enrere mites inimitables i dècades daurades, fins a inventar nous acords en una guitarra. De com sobreviure al que tu mateix has propulsat, i encara més difícil, aconseguir que no et canviï. De reinventar-se una i altra vegada sense deixar de fer el que millor saps fer: continuar fent història. La música és per a passar-ho bé, però també per a aprendre. Jo voto SÍ a Sonic Youth als llibres de text.

Aquesta crònica ha estat escrita per B.F.

3 comentaris:

Lluís ha dit...

Molt bon article i crítica sobre el concert d'aquest gran grup!

Míriam Gómez ha dit...

Jo he de dir que em vaig veure a mi mateixa embadalida mirant l'escenari durant tot el concert, efectivament, com mi mira un quadre abstracte, que no sap ben bé què significa però veu i sent allò que es transmet, allò que se'n desprèn! Gran concert, gran crònica! ;)

JRoca ha dit...

Per mi ara mateix són el millor grup de l'actualitat. Tinc tots els seus discos i els he vist quatre vegades en directe, mai m'han decepcionat i a aquestes alçades no han de demostrar res a ningú.
Per cert, sóc mestre, això de posar-los als llibres de text m'agrada. ;-)
Salut