12 d’abr. 2010

SONIC YOUTH I RODALIES


No sabia com titular el post, finalment ha quedat així. I això no és més que pel motiu de la temàtica de l'exposició Sonic Youth: Sensational Fix del CA2M (Centro de Arte 2 de Mayo de Móstoles) que està actualment en curs. Què penseu que pot haver-hi a una expo de Sonic Youth? Què esperarieu trobar-hi? Jo hi vaig anar amb aquestes dues preguntes resoltes i me'n vaig emportar una sopresa.
Parlar de Sonic Youth pot ser fàcil o difícil, no té punt mig. O comences a escupir "topicazos" o t'hi impliques, exprimeixes i reconstrueixes, posant a la vista de tots els coneixements i interpretacions sobre la banda. Això és freqüent, però quan un parla d'una monstruositat tal com els SY és un perill, sempre et trobaràs amb algú que coneix més i millor cada una de les facetes de cada un d'ells o de tots plegats.
I què?
Doncs això.
Però no vinc a parlar explicitament de SY (llavors, per què aquesta parrafada prèvia, us preguntareu,doncs no ho sé, però em venia de gust). Com a la expo, faré servir SY com a punt de partida rizomàtic.
I amb la resposta de la intro ja dita, retorno al tema. Què s'hauria d'esperar d'una exposició de Sonic Youth? Jo, sens dubte, estava entre la mera anècdota d'una foto feta per la Coppola i "la guitarra de la gira del 96" exposada a una vitrina. La típica exposició il·lustrativa, només apta per a fans ja coneixedors amb ganes de mitomania, l'expo currada d'un comissari amb ganes de fer història o de reescriure la història del Rock. La consecució cronològica o ideològica-política amb pretensions de
mostrar uns SY determinats, demostrar la seva importància, etcètera. Una expo per a tots els públics, que arrelés fort a la història de la música.

Doncs no.


Tony Oursler. Sound Disgressions in Seven Colors

L'exposició resulta ser un transvasament ideològic de les diferents expressions culturals (em nego a dir artístiques) emprant com a exemple universal a Sonic Youth. Utilitzant tant la figura com l'expressivitat més recòndita de la banda novaiorquesa per crear (en realitat crear crear no crea res, només mostra) llaços entre diferents disciplines conceptuals, artístiques, auditives, i sobretot entre diferent persones/personatges que practiquen les esmentades disciplines.

Tot comença amb el "d'on venim", en aquest cas amb el d'on vénen. La Kim Gordon i en Lee Renaldo abans de tenir cap grup varen ser estudiants de belles arts fent amistats i desenvolupant una perspectiva concreta.
Això ens duu a la temporalitat dels fets. El gèrmen clau recau als 80s, amb el buit polític-ideològic de la joventut post hippie i post Vietnam, quan tots els somnis de la joventut progre americana es varen ensorrar, quan la utopia va morir, i amb ella tots els esforços dirigits. Però no quan, sino una década després del quan, quan la normalitat ja havia mutat i s'havia reestablert, aquella altra normalitat basada en l'oblit o la fugacitat del consumisme.
Llavors, quan la movida. Sonic Youth neix per enfrontar-ho, per crear controvèrsia. Un exemple: recent nascut SY, Moore rep unes declaracions dient que no hi ha bona música nova a la ciutat (NYC, s'entén), que només feien soroll, en referència a un concert de SY i Glenn Branca. Resposta d'en Thurston Moore: "Què collons. Com si això fos algo dolent." I fa un festival de nou dies anomenat Noise Fest. Va resultar que en aquest festival ja hi havia una forta presència d'artistes-músics exposant obra.


Reverse Karaoke de Kim Gordon. Ella canta, tu poses la música

Això és el que caracterítza aquesta exposició. Més que la vida i miracles que suposa la banda de la Gordon & Co, és la seva interdisciplinarietat i les variables formes per a un mateix objectiu.
Per exemple, amb obres de Dan Graham. Qui enregistrés videogràficament concerts de Minor Threat o dels mateixos SY, qui fes l'esplèndid Rock Is My Religion, col·laborant amb un pavelló dissenyat especialment per a la mostra. O de Vito Acconci amb un vídeo, Glenn Branca, William S. Burroughs, John Cage, Carpenter, Casavettes, Tacita Dean, Matt Groening (sí, el dels Simpsons), d'entre molts d'altres (quan dic molts, vull dir molts molts). Sense oblidar-nos de les pròpies obres de Kim Gordon, que per exemple té una instal·lació que consisteix en una carpa on hi ha una bateria i una guitarra de la propia banda, i on hi sona la seva veu. Es tracta de "Reverse Karaoke" i el que s'ha de fer és el contrari que al karaoke, aquí hi ha la veu, hom ha de posar-hi la música amb els instruments disposats. De Thurston Moore hi ha uns quants collages de publicacions de poesia alternativa o obres plàstiques de poetes amb diaris d'època i de Lee Renaldo unes altres tantes intervencions.



No hi falta el tribut que la banda va fer a Nam June Paik, el pioner del videoart. En un monitor es pot observar com recreen un "piano preparat" Sonic Youth style, clavant-hi claus a les tecles fins a deixar-les inservibles, acció que ja va fer el tributat i enregistrada per George Maciunas, fundador de Fluxus. Això a pocs centímetres d'un altre monitor on el mentor de Nam June Paik, John Cage, presenta a la tv una de les seves performances davant l'incredulitat dels espectadors. Molt Fluxus tot plegat.
O obres que no lliguen directament l'artista amb el grup però que són afins, com ara la sala plena de vinils de Christian Marclay, que conviden a trepitjar-los (veure imatge adjunta). Una al·legoria punyent en contra de la comercialitat dels suports que engarjolen la música, que no són música, en contra del tan preciat col·lecionisme. L'artista en qüestió també és músic, i segint la seva
ideologia comercialitza els seus vinils sense caixa, sense portada, sense iconografia, deixant-los malmetre per les inclemències del transport o l'ubicació: tot forma part dels seus discs, dels quals no se'n poden trobar dos que sonin iguals.
Tot això són mers exemples de la proposta que se'ns ofereix dins l'entorn del sacre i virginal espai d'un museu. Tot recull allà mateix en un espiral en forma de rizoma on el centre, espargit per sí mateix, és Sonic Youth, és la seva visió, ja precoç als 80s, i que actualment sembla tornar-se a difuminar en la modernitat ("La modernitat no condueix a cap part. I la conseqüència és la nostra condició postmoderna" D. Lyon, Postmodernidad, Madrid, 1996, p. 127) del fluor i la tornada al pop i folk més banal i inocu, on fusionar dos conceptes antagònics es tatxa de proselitisme i on es marquen les directrius, altre cop, des de l'involuntarietat de la massa que crea o destrueix el corrent donant-se-les d'innocent.

No per aquesta raó, Sonic Youth estaran el proper 18 d'abril tocant a Barcelona, concretament serà a la sala Razzmataz per 35€ de no res (preus popular en diuen). Dic que l'expo no és la rao perquè obviament el missatge que volen transmetre no està implícit en aquest concert, i sobretot per als (sí, plural, en faran dos) concerts que faran a Madrid, no es nombra l'expo a les diverses promos, a l'igual que a l'expo només es menta el concert del grup que farà a la pròpia ciutat. Aquí a Barcelona, que és el que ens interessa, vénen a presentar el seu darrer treball discogràfic: The Eternal (Matador Records, 2009), amb els sempre interessants Bestia Ferida.

3 comentaris:

Míriam Gómez ha dit...

Molt interessant! Jo ara si que vinc a parlar de Sonic Youth :P i avanço als lectors q hi haura crònica del concert de SY a Barcelona.

Lluís Huedo ha dit...

Avui és portada del Culturas de La Vanguardia.
Poca broma…

Arnau Sabaté ha dit...

Jo me ni vaig aquest cap de setmana abans que la xapin! De pas, me n'aniré a un dels dos concerts però veuré a Bèstia Ferida :_ Bon article, si senyor!