15 d’abr. 2010

'PUNTO, PELOTA Y RÉCORD'

És sabut que quantitat no significa qualitat. Un clar exemple d’aquesta afirmació seria la TDT, és a dir, que hi hagi més canals no significa un augment dels programes que val la pena veure. De la mateixa manera, que un programa allargui el seu temps d’emissió no es garantia que aquest sigui bo. Ja ho deia Baltasar Gracián (un senyor que durant el barroc es dedicava a dir frases cèlebres en sèrie) que "lo bueno, si es breve, dos veces bueno".

En aquesta selva sense pietat que s'anomena TDT hi conviuen les cadenes de sempre amb d'altres més petites, que poc a poc i amb moltes penes i treballs es van fent un lloc dins de la graella. Són molt pocs els programes que aconsegueixen fer-se un nom en tot aquest embolic i els que ho fan és perquè d'alguna manera o altra provoquen a l'espectador. Intereconomía TV, pel seu caràcter ranci i conservador, és la cadena estrella en l'art de provocar, sobretot reaccions d'animadversió entre els sectors més progressistes, i és que posar aquest canal és com obrir un armari de la teva iaia ple de boles de naftalina. Repetim, ranci, passat, caducat i amb olor a tancat. El programa del qual parlarem avui, Punto y pelota, no seria dels més greus, ja que al cap i a la fi, és un programa d'esports i aquesta temàtica és per força amable.

Punto y pelota és, sens dubte, l'espai més popular d'Intereconomia TV, fet que no és poc comptant que tenen programes presentats per Mario Conde. El programa no és res més que una tertúlia de periodistes esportius i exfutbolistes, presentada i moderada per Josep Pedrerol, que intenta fer el debat tan creïble com sigui possible, tot i no aconseguir-ho en el 99% d'ocasions. La taula que acompanya al presentador català és l'essència més pura del periodisme caní. Atenció, que els noms fan fredar: Tomas Roncero (l'Ultra Sur del món del periodisme), Frederic Hermel (un gabatxo que deu ser daltònic de lo blanc que ho veu tot), Lobo Carrasco (una espècie de filòsof de tercera divisió del futbol), Paco Buyo (com a bon gallec que és, sempre va una mica... passat?) o el Loco Gatti. Vaja, alta televisió, que deiem l'altre dia. Sabent que les comparacions són odioses, ens trobaríem davant del Sálvame del futbol, el millor de cada casa reunit al bar parlant d'esport, bàsicament del Madrid i alguna cosa del Barça (els altres equips no existeixen), sense pensar massa en si algú els està veient.

Dissabte passat, dia del Madrid-Barça, clàssic entre els clàssics, els de Punto y pelota van decidir fer un programa de 24 hores al voltant d'aquest partit. És a dir, 24 hores parlant de 90 minuts de futbol. Quasi res. Al marge del rècord Guiness i de dades espectaculars, ens van obsequiar amb una magistral realització del programa. Plans fora de lloc, gent que entrava i sortia del plató, maquillatge en directe de Pedrerol (que, atenció, va aguantar les 24 hores del directe i va acabar en un estat lamentable)... tot des del mateix recinte del Santiago Bernabeu.

Pel que van explicar la mateixa nit, les audiències van recolzar aquest històric programa. Normal, va ser un dia sencer de poesia, de notícies contrastades, d'opinions irrefutables, de com fer art al món de la tele. Gràcies Punto y pelota, per haver-nos deixat viure uns moments així.

3 comentaris:

miquel ha dit...

Gracián afegia que "lo malo, si poco, no tan malo". I és clar, 24 hores per parlar de 90 minuts de futbol no és allò que es pugui dir "poc".

Anònim ha dit...

això de que el genere dels esports és per força amable era una ironia, no?

Muntsa ha dit...

El periodisme esportiu és amable, innocent o com li vulguis dir perquè al cap i a la fi, parla d'un joc.

Que diguin que el Barça està en un final de cicle, per exemple, doncs fa ràbia, però ja està. No té més transcendència que aquesta.

En definitiva, el que és greu d'Intereconomia no és aquest programa, és tota la resta.