29 d’abr. 2010

EUFÒRIA


Dimarts passat va començar Casal Rock, un dels programes més esperats de la temporada i un dels nostres preferits, sense dubte. Casal Rock és un reality apte per a tota la família que combina emoció i esforç a la perfecció, una lliçó d'entreteniment i ritme a la televisió.

Vivim en una societat on la joventut és un dels valors més preuats, sinònim de reconeixement, d'èxit, de felicitat. Lluitem contra el pas del temps i la gravetat amb cremes i operacions impossibles, dietes i gimnassos. L'esforç (si no està relacionat amb el culte al cos) està passat de moda, però és clar, ser concursant de Gran Hermano i després esbombar els teus draps bruts en un plató de televisió és molt més rentable, i el que és pitjor, té molt més reconeixement que estudiar qualsevol cosa. Tot és ràpid, és fàcil i en el fons no és culpa de ningú i culpa de tots plegats.

Això no vol ser una cançó del darrer disc Mazoni, ni molt menys. Només us volíem posar en situació, ja que resulta estrany que al món en el qual vivim, un programa protagonitzat per 20 jubilats de més de 70 anys crei tanta expectació com Casal Rock. Ja ho diuen que l’edat és una convenció i els concursants d’aquest reality en són una prova. A part de les seves qualitats pel cant, aquests avis tenen en comú unes ganes de viure i un esperit de superació que demostren que de vegades ser jove d’aspecte no ho és tot. Casal Rock ens recorda allò que no hauríem d’haver oblidat mai, que de les persones grans se’n pot aprendre molt, només cal que de vegades hi parem atenció.

Arribar a aquest punt no és gens senzill, de fet, el secret d'aquest programa és una perfecta combinació de diferents factors que units fan que el resultat sigui rodó. Per començar, la presentació dels avis és fantàstica, fa que l'espectador s'impliqui i vulgui emportar-se'ls a casa seva i patir amb ells el seu esforç per arribar a aquella nota o per memoritzar una lletra. Un altre punt importantíssim és en Marc Parrot, l'home amb més paciència de Catalunya i que sap tractar els avis amb amabilitat, però també amb exigència i rigor. En sap molt de música i el que és més important, en sap moltíssim de pedagogia i això es nota i s'agraeix. Per últim i com a pilar fonamental: els avis. Tots i cadascun d'ells té alguna particularitat que els fa únics i entranyables. Alguns fins i tot adquireixen en el minut 1 la categoria d'ídols, per exemple i a priori, en aquesta edició trobaríem a la Rosita, a qui si l'agafaven li donava un 'suponsio', o en Josep, un pagès a qui li importen més les seves oliveres que un minut de fama.

L'edició d'enguany promet, ens agrada l'elecció del repertori amb cançons de Mazoni, Red Hot Chili Peppers, Els Pets, el Canto del Loco (ejem) o Fito y Fitipaldis, també ens agrada que els avis vagin d'excursió a Londres per gravar una cançó dels The Clash i facin bolos en un institut i a la presó. Tot apunta que el concert final del passat 15 d'abril a la Sala Razzmatazz va ser apoteòsic, només falta esperar 10 programes per comprovar-ho.

Tot i la gran qualitat del programa, l'audiència no va acompanyar durant la seva estrena i només es va aconseguir un 8% de share, potser perquè la competència de les escombraries va estrenar un programa també de cant el mateix dia, en aquest cas de nens que canten, com us podeu imaginar, un format novedosíssim, allò mai vist. Cal recordar que l'edició de Casal Rock de l'any passat també va costar una mica de quallar, però al final va ser un dels èxits de la temporada de la televisió pública. Malgrat tot, no aconseguir l'audiència desitjada no hauria de ser considerat un fracàs ni molt menys, com és sabut, la qualitat sovint no va de la mà de la quantitat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb el tema del programa, però no acabo d'entendre què hi pinta Mazoni aquí :S

maria

Muntsa ha dit...

La primera cançó que van interpretar els avis i que servia de filtre per a la classificació final va ser Eufòria de Mazoni.