5 d’abr. 2010

2002, un nou clàssic del rock progressiu





In Absentia
Any: 2002
Discogràfica: Lava Records






Avui toca parlar d'una Bella Glòria no tan vella. Si be els Porcupine Tree ja feia anys que tocaven (concretament des de 1987), no va ser fins l'any 2002 que van assolir la fama fora del món del rock progressiu gràcies a In Absentia, el seu disc més accessible fins aleshores. El compositor i productor Steven Wilson s'atança a la part més comercial del progressiu per facturar una obra impecable, apta fins i tot per aquelles persones no acostumades a aquest estil, amb algunes cançons que es poden arribar a cosiderar himnes del grup.

Un atançament a la complexitat de la ment?
Si per alguna cosa es caracteritza Steven Wilson, és per no donar massa explicació sobre el contingut de les seves lletres. Aquest extrem es porta fins al màxim exponent a In Absentia, que sense haver-ho donat mai a entendre, pot considerar-se un àlbum conceptual donada la temàtica de les lletres. Comença a la infància amb 'Blackest Eyes', on una mare canta una nana al seu fill, encara que l'arrencada musical no ho sembli, ja que és força 'dura' pel tema, però desprès a les parts vocals es relaxa i passa a una melodia suau molt ben treballada. Continua amb la línia tova amb 'Trains' i la seva guitarra de 12 cordes. Fins aquí la part més accessible del disc. Ara ja toquen complexes harmonies musicals i vocals, encara que no implica un atançament a King Crimson i les composicions de larga durada. No és fins al sisè tall que comencem a endinsar-nos de ple en el món del rock progressiu. L'encarregada és 'Wedding Nails', una peça instrumental que arriba a crear una sensació realment angoixant, amb continus canvis de riffs. Un parell de temes lentets per relaxar-nos i ens trobem amb una de les millors cançons del disc. 'The Creator Has A Mastertape' és pura energia, amb un baix marcant el ritme, la veu distorsionada de Wilson i una atmosfera carregada de tensió. Des d'aquí fins a 'Strip The Soul', quinzena i última cançó a la versió europea del disc (que conté tres talls més que l'americana), es succeeixen la velocitat i la tranquilitat en un equilibri perfecte que provoca la incapacitat d'hom de treure el CD del lector.

Retorn a la vessant més dura
Tres anys després de In Absentia, va veure la llum un nou treball del grup sota el nom de Deadwing, que seguia la mateixa línia del treball anterior, però durant la gira europea ja van avisar que sortirien noves cançons en directe que serien força més dures que les anteriors. Des d'aleshores, aquesta ha estat la línia que ha seguit Porcupine Tree. Un retorn als orígens del progressiu passats per la particular visió de Steven Wilson, que ha deixat uns LP's allunyats de les facilitats per l'oïda però amb una tècnica impecable

2 comentaris:

maRtO ha dit...

gran disc! me n'alegro que aneu fent ressenys de discos de rock prog de quan en quan!

steven wilson és un d'aquells genis no massa reconegut dels nostres temps.

Anònim ha dit...

m'encanta el rock progressiu però aquest grup sempre m'ha semblat sobrevalorat...per mi no hi ha dubte que tool són el referente en rock progressiu...i més actuals em quedaria amb Mars Volta