25 de març 2010

SURFING SIRLES - LP


Els Surfing Sirles
LP
Any: 2010
Discogràfica: Bankrobber

Ser autèntic. Quin dilema! Tothom vol, o hauria de voler ser-ho, d’autèntic. Viure en l’essència i que no t’influeixin les modes, sinó mostrar-te tal com ets, que això ja és suficientment maco, oi? Què fàcil i alhora que difícil. Segur que és poc corrent arribar a ser-ho, sinó un no s’estranyaria al minut 1 d'obrir el primer LP dels Surfing Sirles i llegir la història de la banda, o després haver-los vist en directe un parell de vegades. L’autèntic és allà, en aquella caixa de cartró i en aquells directes explosius. Serà això, que no és habitual trobar-se amb un grup com aquest quartet, que explica les seves penúries, que toca el que li dóna la gana sense basar-se en cap paràmetre comercial, que vesteixen com se senten còmodes i, sobretot, que fan les coses com així les senten, per aquesta senzilla raó.

Els Surfing Sirles sempre han anat a la seva, moltes vegades al marge de qualsevol escena. De fet, quan han provat d’agafar camins convencionals s’han equivocat, i així ho reconeixen. Per exemple, quan van presentar-se al Sona9. Els Sirles no són una banda de Sona9, malgrat arribéssin a les semifinals. No són com Xazzar o Manel. Formen part de la bohemia punk de l’Ateneu de Vallcarca, de les nits canalles a l’Helio amb la persiana mig baixada, de les botifarrades etíliques amb els amics de Sant Celoni. Els seus referents no són, òbviament i malgrat la portada de LP, els Sonic Youth o qualsevol dels nous hypes amb els que a nosaltres se’ns cau la baba. Beuen dels neons del paral·lel, la Mari Sempere o el Bernardo (com va dir en Martí Sales al seu famós no-manifest) i, és clar, de Zeidun.

Amb la banda de Sant Celoni (que mai ens cansarem de reivindicar) comparteixen, no només en Xavi Garcia (baix amb Zeidun, bateria amb els Sirles) o en Joan Colomo (productor del disc i cinquè Sirla no oficial), sinó una manera de fer i entendre les coses. Amb el camí de Zeidun parcialment aturat, ens queden els Surfing Sirles i en Joan Colomo per veure concerts on el que sentim sovint acaba passant a un segon terme per convertir-se tot plegat en un espectacle global. A nivell musical s’assemblen poc o res als seus amics del Montseny, els Sirles tiren cap a un rock de garatge amb teclat casiotone que toca en Guillem Caballero (també acompanyant de Joan Colomo als directes) i que li dóna aquell aire psicodèlic que tant ens recorda als Doors, com si en Jim Morrison canvies l’heroïna per una mitjana i es plantés una cresta al cap.

Els Sirles sempre han estat una banda de grans himnes. “Poble d’Stars” i com no aquella “Pubilla” de cuixa forta, dos hits en potència que, a banda de ser bones cançons, atacaven el més ranci de la societat catalana, com quan van cantar “fora catalans dels Països Catalans” en aquell concert de Festes de Gràcia ple d’adolescents amb l’estelada que esperaven per escoltar als Obrint Pas.

Però oblidem aquestes cançons, que no han inclòs al disc, i centrem-nos en LP, que també es nodreix de temes de cervesa en mà, braç a l’aire i crit a pulmó. Com aquesta crítica a l’alta societat que és “El trineu”, a la jet-set que canvia de vorera quan els veu passar o “UK a cavall”, on segueix la crítica social irònica: “qui té fam es mor de gana, somia truites i de tant en tant ous ferrats”. A “Han atropellat el gat” fan un homenatge al Can Tunis on els acomodats de Barcelona (“els modernos de postal”) compraven l’heroïna quan es van cansar de les pastilles i l’LSD als anys 90. Una cançó de rock&roll i molt guitarrera com “Saltamarges”, un record al punk rumbero del qual parla la cançó que continua amb la canya garatgera del disc. Un a un, els Surfing Sirles van repassant els seus mites, navegant entre la psicodèlica “La fageda” o el gamberrisme mexicà, estil La Célula Durmiente, a “Neverland”, que no parla d’en Michael Jackson i sí de zombies (segurament vindria a ser el mateix).

El debut dels Surfing Sirles acaba amb una cançó amagada, com els bons discs de punk. Una “Fanfurria” tavernera, de cantar tots agafats al bar quan ja surt el sol i l’alcohol ja forma part del propi cos. Una bona manera de finiquitar un primer disc que compleix amb les expectatives que, almenys nosaltres, ens havíem creat i que culminen amb la versió punk de l’himne del Barça a “Lo Xicotet Bandoler”, una bona conclusió del que són Els Surging Sirles: “Som la gent blaugrana i ens agrada la sardana… Nicolau Casaus ni colau ni casaus”. Només una (petita) decepció, les ganes que teníem de tenir recollits, també, els seus antics temes. No ens trobem davant d'un disc prometedor, sinó d'un gran treball d'una banda que recull els fruits de fer les coses com les senten. I no ens enganyem, les coses realment autèntiques són sempre les que tenen més valor. 8’5

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo vaig ser en aquell concert de Gràcia, que el cantant va arribar tard i van començar sense ell, per després el paio apareixer a la tercera o quatra cançó. Va estar genial.

Disc a comprar del tirón!

Miquel

Lluís Huedo ha dit...

Jo vaig ser al de Gracia d'aquest any, que tocaven amb els Two Dead Cats.
Quin desfase que portaven!

El discu, és sorprenent! M'ha fet entrar moltes ganes de veure'ls!

Payu Punk rumberu!

Muntsa ha dit...

Jo tb vaig ser al de Gràcia!

A mi m'agrada la del gat!

:D

Anònim ha dit...

Els Surfing Sirles - LP
por se alguén o quere escoitar.
aquí podese descargar:

http://www.gigasize.com/get.php?d=tf8o1cdf2dd