1 de març 2010

Middle 60's: la psicodèlia en versió californiana






The Beach Boys
Pet Sounds
Any: 1966
Discogràfica: Capitol Records






Les Belles Glòries posen en marxa una setmana més el seu Delorean per anar fins als anys 60. Aquest cop visitarem al senyor Brian Wilson i el seu enorme grup The Beach Boys, concretament ens posarem a escoltar Pet Sounds , un disc de psicodèlia i pop vocal. Si voleu saber perquè aquest disc està considerat un dels millors de la història, continueu llegint.


Adeu al Surf
Si els LP's anteriors dels The Beach Boys s'havien caracteritzat per alguna cosa era pels himnes surfers de melodia fàcil. Però una cosa va canviar al cap de Wilson. Després d'escoltar el Rubber Soul dels Beatles, el geni de Wilson és va despertar i va parir amb la resta dels membres del grup la resposta al l'àlbum psicodèlic dels Fab Four. Començant per la increïble 'Wouldn't It Be Nice' que dona el tret de sortida a l'àlbum fins a la darrera cançó, 'Caroline No', el grup californià dona una lliçó musical només a l'alçada dels més grans. Multitut de capes musicals sobreposades, uns arranjaments espectaculars fets pel propi Wilson i unes lletres mai vistes fins aleshores a la història del grup. No cal repassar les cançons una a una, ja que són totes dignes de la ment d'un geni, però si cal escoltar-les totes per trobar timbres de bicicleta, ambolles, instruments àrabs... qualsevol cosa pot ser utilitzada com a instrument. Punt i a part mereixen les veus. La quantitat d'aquestes és simplement, increïble. Unes per sobre les altres fent diferents tonalitats, i és que totes elles contribueixen a crear aquesta atmosfera especial que desprèn aquest Pet Sounds .

D'aquí a la locura
Brian Wilson no es prodiga gaire en concerts. De fet, després de Pet Sounds (que no va tenir l'èxit comercial esperat), van començar els problemes mentals de Wilson, just quan estava preparant amb la resta del grup l'àlbum SMiLE. A la discogràfica no li va agradar la proposta per ser massa experimental i van acabar fent una versió diferent sota el nom de Smiley Smile. Els The Beach Boys van continuar traient més àlbums, però la situació de Wilson era cada cop més insostenible i poc a poc la banda va deixar d'entrar a l'estudi, alguns membres van marxar, però mai van parar de tocar. La gran sorpresa va arribar l'any 2004, amb l'edició (inspirada en l'original) de SMiLE per part de Brian Wilson en solitari, que el va portar a actuar al FIB d'aquell mateix any. Des d'aleshores, poc més que concerts i gires de Brian Wilson acompanyat pel seu psiquiatra. Per cert, un any després de Pet Sounds, els Beatles van respondre amb un tal Sargent Peppers Lonely Hearts Club Band, però això ja és un altre disc, una altra història.

1 comentari:

JG ha dit...

El millor disc de sempre. Pell de gallina pensar en què el St Peppers és "conseqüència" d'aquesta obra d'art. Aquest és un Wilson i l'altre un McCartney, els dos en el seu millor moment i tot i que les comparacions són odioses, el de Liverpool mai va igualar el Pet Sounds