25 de març 2010

EL CAS CALLEJEROS


El proper 26 de Març Callejeros compleix 200 programes, una xifra gairebé insòlita avui en dia. Aquest format ha guanyat diversos premis, entre ells un Ondas, és sense dubte un dels espais estrelles de Cuatro i l’únic que ha perdurat des del seu inici, ara ja fa quatre anys i mig. Callejeros ha marcat tendència per ser un programa que aconsegueix morbo i audiència a un preu més que baix, amb una càmera, un reporter i un productor (¿?) es pot treure el pitjor de la societat i a sobre enarborar la bandera de la denúncia.

Callejeros ha creat escola segurament per la senzilla raó que és un format barat, fet que no descobrirem ni ara, ni aquí. Només es necessita un reporter, una mica de treball de producció i un càmera amb suficient perícia per elaborar un programes amb una relació audiència-pressupost més inversament proporcional.

Totes les cadenes volen tenir el seu particular Callejeros perquè està de moda i a més és rentable. En els darrers anys aquest format ha anat proliferant per la graella en diferents i variades versions segons l’estil de cada televisió. Hem tingut ‘Vidas anónimas’ a la Sexta, un recull de testimonis de persones, tal com indica el nom, anònimes, més sentimental i amb menys morbo. La particular versió de Televisió espanyola es diu Comando Actualidad i ens vol mostrar l’actualitat amb una suposada dosi d’acció, hi veiem sortides de bombers, patrulles de policies i també amb una suposada dosi de denúncia, així hi trobem reportatges amb títols suggerents com ‘Soy de pueblo ¿y qué?’ o ‘El mercado de la droga’. Potser aquest seria la variant més semblant a l’original, tant pel que fa a la temàtica tractada com pel caràcter del reporter, incisiu, incansable i capaç de tot en nom de l’audiència.

Fa un parell d’anys, però hi ha hagut un canvi de rumb en la temàtica. Els barris marginals, els focus de venda de droga i les persones amb síndrome de Diògenes ja estan molt vistos i molt denunciats, ara el que està més de moda és marxar de viatge. Per això Cuatro s’inventa Callejeros Viajeros, la mateixa porqueria però amb diferent escenari. Ara a les despeses cal sumar-hi el bitllet d’avió i les dietes del personal, però tot i així, el pressupost segueix sent irrisori i l’audiència agraïda. Així en comptes de yonkis ens posem a buscar espanyols que viuen arreu del món. Pels que no ho hagueu vist (que sereu tots perquè els nostres lectors potencials d’aquest blog només miren El Saló de lectura del 33 en mode repeat), el resultat és un autèntic fem. Per als reporters de Callejeros Viajeros, estiguin a Islàndia o a Honolulu, l’únic que importa és el sou de l’espanyolet en qüestió, si hi ha oli d’oliva i pernil al supermercat, si hi ha algun lloc comparable amb Eivissa o en el seu defecte un restaurant de cuina espanyola. En resum, molts minuts de televisió d’un tòpic rere un altre tòpic en un bucle infinit. Televisió Espanyola també es va treure la seva pròpia versió i en un atac d’originalitat la va anomenar Españoles por el mundo. Que no us embauquin! És la mateixa lamentable idea disfressada amb un altre nom.

Gràcies a la TDT, hem pogut observar que aquesta dèria per buscar compatriotes amb una càmera sobre l’espatlla també s’ha estès a les cadenes autonòmiques, IB3 busca persones balears mentre que Canal9, òbviament en busca de valencianes. Del visionat d’aquests dos productes en poden extreure alguna conclusió més que en el paràgraf anterior, com per exemple que hi ha pocs valencians vivint a l’estranger que parlin català i que el presentador d’aquest programa a IB3 intenta lligar-se tot el que pot o tot el que deixen.

Un altra volta d’aquest tipus de programes és Quién vive ahí?. ‘A qui li importa?’, us preguntareu vosaltres, doncs es veu que a la gent de la Sexta. Per això han fet tot un seguit de reportatges sobre gent que viu en cases estranyes o singulars. Ara, ja us dic que per molt estranyes que siguin, vista una, vistes totes, un avorriment al minut 2, vaja.

L’última últimíssima seqüela d’aquest format és Destino España i s’emet a Televisió Espanyola (ja se sap que a la televisió pública cal dir moltes vegades la paraula ‘Espanya’ i si pot ser amb la mà al pit) i vindria ser com Españoles por el mundo però al revés amb gent estrangera que ha vingut a viure a l’Estat, el que no canvia és el recital de tòpics, un rere l’altre i així fins a l’infinit. Aportació 0.

En resum, i pels que hagueu arribat al final, els programes mal gravats i amb protagonistes poc interessants abunden al panorama de la televisió actual. Aquest post ha estat una mica catastrofista, però el fet de que hagin xapat La Jaula i hagin mogut a hores intempestives I love Escassi ens ha sumit en una profunda tristesa.

4 comentaris:

Míriam Gómez ha dit...

A ROBAR CARTERAAAAAS! :P

Lluís Huedo ha dit...

T'has deixat dir que ja existia el programa de'n Mikimoto dels catalans pel mon. O el Karakia d'extrangers a casa nostra feta a través de vincles culinaris.

I t'haig de corregir, l'ultimíssima versió és Els Culers de les 6 Copes de Barça TV.

I sí, A robar carteras el l'exemple i leit motiv.

Muntsa ha dit...

Hooome Lluís!

El programa del Mikimoto no està dins d'aquest calaix, pofavó! Ja ho vaig dir en el meu primer post...Per mi i això ho dic seriosament, Afers Exteriors és un programa de 10, alta televisió. Eh! I el mateix dic del Karakia, que també és fantàstic.

Esto es el bronx!

mir* ha dit...

'Españoles por el mundo' només retrata a pijos rematats, que viuen en mansions i iots. És vomitiu! Ara, he de defensar 'Callejeros' i els seus personatges...