30 de març 2010

BRIGADISTES A L'HELIO


En Pere Agramunt i les seves ulleres de pasta van aparèixer amb una mica de retard al petit escenari de l'Heliogàbal. Era la segona nit consecutiva presentant el segon disc dels vilanovins al bar gracienc. Tot i els dubtes que poden comportar les segones parts- no superar el primer disc, no igualar el primer concert- La Brigada va aconseguir que la seva tornada reafirmés l'èxit que la precedia.

Van tocar el set list de Les Paraules Justes de dalt a baix, en el mateix ordre del disc. Un disc en la línia elegant dels vilanovins però amb un grau més d'intenció i amb un resultat més acurat. A Tan Valent i No pas de tots, les dues primeres cançons, els va tocar trencar el gel i potser per això van sonar més aviat fredes i convencionals, amb el públic mantenint les formes i aplaudint com si per comptes de l'Helio fóssim al Liceu (o al Camp Nou).

Però la guitarra acústica i l'elèctrica i la trompeta i l'harmònica van despertar al personal seguint els ritmes de bateria d'En el record. Aquesta magnífica peça sobre la tristesa de la separació amorosa té una tornada fantàstica que s'expandeix i progressa rítmicament. És La Brigada passada per l'accelerador. És probablement la millor cançó del disc i un hit de llista de l'iPod automàtic.

La següent Nit d'Hivern, una tranquil·la cançó a veu del trompetista Magí Mestres, va encantar Guillem Gisbert (Manel), que ballava i cantava la lletra entre el públic, potser perquè podria ser perfectament una cançó seva.


Tres altres moments del concert. Ú. El Futur de l'Art, que canta a la barbàrie del món de l'art, art que tant eleva als joves com s'oblida dels vells... el senzill del disc i la cançó més típicament estil La Brigada. Dos. El gran reprise d'En el record que va aparèixer de sobte, amb eufòria, com l'eco feliç de la tercera cançó del disc. Tres. Els divertits temes del primer disc que van fer ballar (i tocar algun instrument de percussió) fins al més modern dels assistents.

El disc va sonar alliberat i explosiu en directe. Les cançons volaven entre la delicada veu d'en Pere i la potent trompeta d'en Magí. De tant en tant una riff de guitarra, un cor de veus, un canvi de ritme, una revolta a mitja cançó. El resultat treballat i buscat dels vilanovins funciona. Han tornat a demostrar que són a la cresta de l'escena musical d'aquest petit país nostre.