11 març 2010

30 MINUTS MUSICALS AMB LA BANDA MUNICIPAL DEL POLO NORTE

Reconeixem que no ens hem portat bé amb La Banda Municipal del Polo Norte. Els que seguiu una mica el bloc ja sabeu que ens encanten i, per això, teníem ganes de fer quelcom amb ells. Però clar, com fer un ’30 minuts musicals amb’ amb un grup de 6 persones? Doncs els hem fet la mala jugada d’haver d’escollir una cançó per membre i una que agradi a tot el grup. Una putada, ho sabem. Però dit i fet, La Banda Municipal del Polo Norte ens porten la seva particular llista amb una bonica explicació de cada cançó. Un altre escalfament global és possible, amb banda sonora de Eels, The Band, Faces Down


Un altre escalfament global és possible per La Banda Municipal del Polo Norte

1- Eels: Fresh feeling (Ari)
Em costa molt triar una cançó: "La cançó". Més enllà de com està composada, la producció i altres tecnicismes, una cançó m'agrada si m'arriba. Depèn del dia, del meu humor, del moment pel que estigui passant... de mil factors. En aquests moments és aquesta.

2- The Band: It makes no difference (Dimas)
És una de les balades que mai fallava en uns recopilatoris que els hi feia fa uns anys a amigues, a alguna núvia, a alguna conquesta fallida, ja, ja... Com les que feia el prota d'"Alta fidelidad"... 
A més, The Band és una de les meves bandes favorites i Robbie Robertson, el seu líder i principal compositor, un dels primers guitarristes i músics que recordo haver admirat. Posava a la tele el film "The last Waltz" i intentava imitar els seus puntejats amb una guitarra espanyola desafinada.

3- Chico Buarque: A banda (Oscar)
Em penso que aquesta cançó té tot el que demano a una cançó popular: una bona història, una veu honesta, una melodia senzilla i bella, un punt de dolçor tropical i un pessic agre de cosa perduda i vagament recuperada en la memòria, és a dir, de nostàlgia (però sense passar-se, sense fer-ne bandera ni prosselitisme). I, a més, no passa dels tres minuts i es pot xiular fàcilment. Què més puc demanar?

4- So long, Marianne: Leonard Cohen (Juanpe)

Es un temazo. Composición redonda, letra sincera y producción exquisita por la sencillez. No se necesita más. Tampoco este texto.

5- Judas Priest: Painkiller (Marc)
Demano perdó a The Cure, al Julio Iglesias, a Fugazi, a Karate, als antics Red Hot Chili Peppers, a Kyuss, als Smashing Pumpkins, a !!!, a Blonde Redhead, a Shellac, a Dungen, a Tool, a Radiohead, al Jacques Brel, a Refused, a Dinosaur Jr, a The Mars Volta, a Les Savy Fav, a NWA, a Faraquet, als 90 Day Men, al Michael Jackson i a milions més per no haver estat els escollits. No sóc un germà del metall, sóc gent normal com vosaltres, però actualment el heavy em sembla més sa i necessari que mai.

6- The Housemartins : The people who grinned themselves to death (Jota)
Segurament hi ha infinits temes millors que aquest i grups molt més carismàtics que els Housemartins; però aquesta cançó la vaig escoltar tantes vegades des que tenia 15 anys, que un dia vaig decidir que tocaria en una banda. 
Els Housemartins m'han acompanyat en moments assenyalats de la meva pop-adolescència. Amb ells vaig perdre la meva virginitat musical (i crec que la física també. O va ser amb Milli i Vanilli?... bé, ara no ho recordo...) 
Guitarres estridents, jocs de veus treballats i ritmes ben marcats que fan que sense saber perquè, et trobis movent els peus i tararejant les seves cançons a tothora. No cal saber de música ni ser cap erudit per apreciar el que feien i el que van deixar de fer. 
I per postres, al baix, el gran Norman Cook.......... sense comentaris.

7- Sondre Lerche: Sleep on Needles.(Oriol)
Un disc, per definició, és rodó. Però fer un disc rodó és una de les coses més complicades del món. Aquest n’és un (de tants). Melodia, senzillesa, impacte, evocació, sense complicacions. El pop o la vida?

1 comentari:

Edu ha dit...

Ala!
Un de "La banda municipal..." coneix els Faraquet.
Un gallifante!!