4 de febr. 2010

SANJOSEX - AL MARGE D'UN CAMÍ





Sanjosex
Al marge d'un camí
Any: 2010
Discografica:Bankrobber

Tres anys després del seu darrer treball, Sanjosex ens porta nou disc, i això és una gran notícia per nosaltres. Després d’haver escoltat el primer senzill del disc, on el de la Bisbal ens mostrava cert continuisme sobre el que havíem escoltat fins ara, un cop paït el nou disc veiem un canvi. I és que el temps va passant, també per en Carles Sanjosé, i això marca.

I al tercer dia, Sanjosex va assentar el cap. Com aquell jove que un dia agafa la motxilla i una caixa de llibres i marxa de casa, en el seu nou disc, Carles Sanjosé ha deixa’t de cantar a les coses relativament trivials dels seus altres dos discs (la seva fascinació per les dones, la mandra a la rutina, l’amor a la seva Bisbal) per abaixar el cap i fer un treball de lletres pessimistes, madures i on la preocupació real és el pas del temps i el que esdevindrà el demà, un dia que ja no serà el que un havia viscut fins ara, on moltes coses hauran canviat.

“On és la llibertat, de no voler escollir. Jo em vull quedar aquí i viure com abans, al marge d’un camí veient com passa el temps”, canta a un estranyament trista ‘Futur Incert’ (“Jo ja no vull pensar, jo ja no vull lluitar”). Al marge d’un camí comença com aquella crisi existencial dels 40 de la que tant parlen els llibres de psicologia. I Sanjosex ens ho canta trist i resignat, a vegades canviant el discurs, però no el fons. ‘Corriol’, allà on jugava amb els amics després d’anar a l’escola. I és que es pot deixar de lluitar, però també prendre-s'ho amb més mala llet perquè a vegades els records es tornen totxos i els corriols, uns blocs de pisos: “Costa d’acceptar que les coses van canviant, simplement redefinim la manera de sentir però no accepto els canvis que hi hagut, ideals que s’han perdut”. És la mateixa nostàlgia però agafant-ho d’una altra manera.

El fil temàtic del disc es suavitza amb ‘Instints’, una potencial single que comença amb un solo de guitarra espanyola que ens evoca al gran Toti Soler (la comparació no és meva, la robo a Jordi Bianchioto), i ens acompanya en Jaume Pla, amb una tornada irresisitible i una cançó mediterrània, amb acords que agradarien a un rumbero encara que ho escolti un públic eminentment pop. Pop, gènere del qual Sanjosex sembla que s’allunya definitivament, precisament en el disc que li ha produït Ricky Falkner, productor que ha signat discs de bandes com Love Of Lesbian o Sidonie. Un bon exemple és ‘Espai Llunyà’ l’enèsim cant al passat, a les colònies que feia de petit en Sanjosé, a les coses que ha fet i a les que, segurament, sempre ha desitjat i mai s’ha atrevit a fer: els viatges als Urals, a Mongòlia a Istambul o a la lluna. Tot sense sortir de la Bisbal, aquell espai llunyà on les coses sempre surten bé. I ens ho diu de paraula, i ens ho diu amb la música, amb un ritme in crescendo que ens emociona.

“Mirant per la finestra veig els abres del carrer, com m’agrada aquesta vida, estic content que vagi bé”. La trivialitat de les lletres del Viva (Bankrobber, 05), quan cantava ‘Les mitgeres al descobert’, ‘Puta’ o ‘Et menjaria a Petons’, un al·lè de rutina ben portada a ‘Content i Bé’ que dura això, una cançó, i que ens demostra un dels trets més característics de Sanjosex, que no és un gran lletrista però sap explicar el seus sentiments nets i clars. A vegades li queda millor, d'altres pitjor, però saps perfectament el que et vol dir. Com a ‘Techno’, la cançó més canyera, un tema pràcticament mazonià que torna al Sanjosex de mal humor perquè els temps canvien i a pitjor. La metàfora que utilitza està molt ben trobada i ens pregunta on estan els balls populars catalans.

El disc l’acaba amb el dia i la nit, una de les millors cançons que hem escoltat a Sanjosex. Intensitat, contundència i, per què no, una tornada recordable, bonica i melòdica (“busco una mirada, mira com s’amaga”). A ‘Aire’ veiem, per fi, la mà de Falkner amb una guitarra contundent que ens marca el tempo i una manera de fer que li funciona molt bé en directe. El problema arriba amb ‘Bob Dylan’, ara sí, una rumba gens dissimulada i una lletra poc treballada, segurament la més fluixa amb la banal ‘Animal Salvatge’ a la que salva una comercialitat que ens agrada. Els homenatges que surten del cor són sempre els més sincers, però potser s’han de pensar d’una altra manera. El millor exemple: “t’agraeixo tot l’esforç per canviar la societat”. Massa obvi.

Esperàvem un disc que confirmés Sanjosex d'aprofitar el bon moment que viu el pop en català i ens hem trobat amb un disc més de transició cap a altres metes. En Carles s’ha quedat a mig camí en el canvi, un canvi que ha de decidir a partir d’ara i que marcarà, definitivament, l’esdevenir de la seva carrera. Tot i això, Al marge d’un camí puja un esglaó qualitatiu respecte als seus altres dos treballs anteriors, perquè la música està més ben trobada, la producció més cuidada i la profunditat dels seus textos comença a veure el sol. I això, malgrat no sembli un elogi eufòric, realment ho és. Per la senzilla raó que Viva i Temps i Rellotge són dos discs de referència personal que han trobat un nou company que segurament els supera. 8


1 comentari:

Anònim ha dit...

Teniu tota la raó sobre la cançó del Dylan. Res a dir.
Al meu entendre amb aquest disc Sanjosex no es queda a mig camí sinó totalment al marge. És capaç de fer el mateix de sempre, però amb una musculatura musical totalment nova. És mestissatge pur sense perdre l'origen.
La primera vegada que vaig sentir el disc vaig pensar exactament el mateix que argumenteu vosaltres. Però a mesura que l'escolto hi veig més densitat, més pes. Per mi un tros de disc.
Les 5/6 primeres cançons són rodones. I el directe és encara millor.