20 de febr. 2010

NIT ECLÈCTICA D'IN-SOMNI

Era dijous nit d'In-Somni a Barcelona i plovia al Poblenou. A les vuit i quart alguns paraigües van començar a aparèixer a l'entrada de Razzmatazz 2. A la cua, algunes parelles tranquil·les i reservades, un grup nombrós de gent sorollosa amb gomets verds a les galtes i algun personatge fumador misteriós. El públic era un perfecte mirall del que va ser la proposta de concert més eclèctica que he presenciat: tres grups, tres públics, tres propostes antagòniques. Anímic, reservats i madurs. Els amics de les Arts, esbojarrats i teatrals. Affonica, potents i durs.

Va encetar la nit Anímic quan la sala encara era mig buida. Les veus d'en Ferran Palau i la Louise Samson -la més curiosa i peculiar de les parelles- van conduir els primers minuts del festival pels contes hipnòtics i els camins màgics del seu últim disc, Himalaya (Error! Lo-Fi, 09). Els acompanyava la banda al complet: guitarra elèctrica, bateria, baix, orgue i sons. Cançons tranquil·les i enigmàtiques, fades i boscos, faules sensibles i poesia transcendent eren educadament aplaudides per un públic més aviat fred i distant. La Louise, de fet, no va poder evitar algun comentari sobre certa part del públic que es va dedicar a xerrar i molestar als que teniem ganes de gaudir dels de Collbató. Potser no són un grup fàcil, no tenen grans tornades, ni fan un gran espectacle. Però a dia d'avui, Anímic és una de les propostes més madures i singulars de l'escena catalana.

Els Amics de les Arts són una altra història. L'única cosa que tenen en comú amb els Anímic és que també viuen junts. Però res d'introspecció, espectacle. Eren el plat fort. Gairebé tothom els esperava a ells. A mi em feien pensar en una espécie de Kevin Costner kumbaia. No només per allò dels músics que fan d'actors i actors que fan de músics... També perquè són una gran sensació. Tenen legions de fans incondicionals que se saben totes les lletres i, el que és més important, tots els acudits i diàlegs entre les cançons. Però el concert d'ahir, basat en els temes del Bed & Breakfast, va avançar més lleuger de presentacions i acudits que de costum, per falta de temps." Jean-Luc", "A vegades", "Reikjavic", "Les meves ex i tu"... Tornades divertides i frases amb enginy són els ingredients de l'evident èxit dels quatre Barcelonins. La primera fila estava ocupada pel grup amb gomets verds a les galtes. Vam esbrinar que era la manera que van escollir els que comenten al blog i al fòrum d'Els Amics per fer-se visibles. Els Amics van ser com un tornado. Van aparèixer, ho van trastornar tot i van marxar. I amb ells, gran part de públic assistent.

Els Affonics (o Affoniks, segons el seu myspace) van concloure la nit amb una mescla de guitarres psicodèliques, un theremin que anava boig i la veu rugosa d'en Raul S. Palau. La mitjana d'edat dels assistents va pujar com l'escuma i les cançons van sonar especialment dures i directes. Ens quedem amb el positivisme cru d'Anar pel món: màxima expressió del que ells proclamen pop neanderthal. Jo no ho vaig acabar d'entendre.

La crònica és d'Albert Lloreta

1 comentari:

Laura ha dit...

Jo tmbé vull un gomet verd!