10 de febr. 2010

FURGUSON - MY FRIENDS ARE MY CULTURE





Furguson
My Friends Are My Culture
Any: 2010
Discogràfica: La Castanya
Va haver-hi un temps en què un jove grup de Gurb tenia al seu myspace una maqueta per descarregar-se gratuïtament. Era La Mort del Bon Minyó i el naixement d'una criatura tremendament dolenta, però dolenta en el millor sentit de la paraula, la d'aquella dolentor que es busca a altes hores de la nit.

Furguson són cinc joveníssims vinguts de Gurb, d'on, ara sí, podem dir que en tenim notícies. Ho sento, abans de començar la crítica no tenia gaire idea de com la faria, només tenia clar que havia de fer aquesta referència i colar com fos un amb notícies de Gurb. Perquè és així, no ens enganyem, tenim una gran i bona notícia: el naixement i presentació del primer Lp de Furguson: My Friends Are My Culture, que publicarà La Castanya.

Són molt evidents, una banda de post-punk amb un títol de disc així només podia aportar el què són: un zapatazo a tota la boca adormida d'alguna cosa que algú t'ha posat al got i que no saps què és. Podríem (ho dic en plural per no personalitzar tant) dir que si post-punk més irreverent, que si clara influència moderna d'Anglaterra, que si un post algo semblant al post-hardcore, vaja, modernor a raudals amb èmfasis a la velocitat al "ja" més immediat, al present. Però també una psicodèlia ballaringa i engrescadora, d'uns grans coros cerveceros, i sobretot d'una acidesa de somriure de nen dolent a la seva primera borratxera, una mala llet ben dosificada que fa brotar energia i ganes de deixar d'escriure la puta crítica, pillar el primer cubata de la primera barra del primer bar de la primera cantonada, i posar-se a ballar. Però m'estalvio el patiment dels que els tocaria contemplar-me.

També cal destacar les veus, els jocs, les textures, perquè tot i que la resta del so és molt net (al disc), les veus tenen tendència a la brutícia, al rerefons, potser perquè no són la part més important a la seva música. Però tot i això, o potser gràcies a això, tenen un efecte hipnòtic, una seqüenciació visual que, si no fos perquè són qui són, un podria dubtar d'un intent d'una mena de submissió verbal. Per altra banda, dir que melòdicament algunes veus recorden molt a la manera de fer dels '90, així a grosso modo, perquè a primera instància és modernor (ho he dit ja?).



Això pel que fa al disc. Perquè el que sí que no té excusa de Déu és perdre's el directe. Sí, ja sé que és la crítica del disc, però és que malgrat el bon disc que tenen, als directes és on tenen la millor cabuda, tal i com ja han demostrat a l'últim BAM, en aquest passat Primavera Club o tancant una nit del Sant Feliu Fest d'aquest estiu.
Comproveu-ho vosaltres mateixos al pròxim concert. Seran a Barcelona (La [2]) el 19 d'aquest mes tocant gratuïtament, però també a casa seva, Gurb, el 20. El 26 s'apropen fins a Montpellier, i després, les dues últimes actuacions que tenen programades a dia d'avui, són el 13 de març a Manresa (((Gargall))), i el 20, al mateix Siroco de Madrid.

Ah, si algú encara està dubtant, us faig un C&P de les seves influències, que no us podeu perdre:
"aina, el último de la fila, ia&batiste, nueva vulcano, joy division, el martinencs, el bonminyó, pere casacuberta, la tropa, animal collective, cap'n jazz, american football,l'atonit i en ramon, delorean, skatucat, superchunk, HEALTH, nathan fake, ensaladilla rusa, una mica de techno i una mica de caldu, panda bear, pixies, minor threat, el dioptria d'en pau riba, talking heads, els surfin sirles,ballentines, fugazi, crystal antlers, the 13th floor elevators, spaceman 3, carnalabrasa oneida, sunny day real state, wire, orbital, make up, bob dylan, built to spill, this ain't vegas, my bloody valentine, black dice, sonic youth, FP, the married monk, jawbox, mogwai, television, les aus, los burros, les rabietes i l'anar fent."

Vaja, sempre igual, quin cap: el disc surt el 22 de febrer i ja hi ha gent amb tendes de campanya a les portes de tots els Carrefours del Barcelonès, avisats esteu. Però si aneu als concerts de Barcelona o Gurb podreu gaudir de l'àlbum un o dos dies abans que la resta (no sigueu mandrosos i mireu i calculeu les dates que acabeu de llegir, no m'ho feu tornar a escriure).