26 de febr. 2010

FENT BO EL PRONÒSTIC

Qui: Joan Colomo
On: FNAC Diagonal Mar
Quan: Dijous 25 de febrer
Eurus: De franc

“En Colomo liant-la parda a l’FNAC. Puto Amo”. “Jajaja. Hauria de ser l’exemple a seguir per futures generacions”. Missatge i resposta entre qui us escriu aquestes línies i un altre redactor del Gent Normal quan portaven 30 segons del concert de Joan Colomo d’ahir dijous a l’FNAC de Diagonal Mar. Ho vam avisar al senyor FNAC. Havien vist algun bolo d’en Joan Colomo? Bé, per si en tenia algun dubte, en Joan va començar el showcase assegurant que portava una setmana recorrent els centres comercials de tot l’Estat i ja n’estava fart.

A hores d’ara no descobrirem com és un concert del de Sant Celoni. Poques cançons tocades de principi a final, cap d’elles que s’assembli massa a l'original del disc i interlocució constant entre en Joan Colomo i el públic. Veient el panorama d’ahir, on no arribavem als 20 espectadors i la meitat eren amics, doncs us podeu imaginar. Un gag darrera l’altre i divisió entre el públic. Els que restàvem asseguts no podíem parar de riure, els que passaven per allà al·lucinaven i duraven entre 30 i 45 segons. Això sí, en Colomo és ben educat i parava la cançó per saludar, preguntar el nom del consumidor i desitjar-li una bona estada a l’FNAC, mentre el protagonista en qüestió fugia avergonyit cap a la zona de compres.

Després de rajar del centre comercial una vegada darrera l'altra, fer diverses bromes amb els treballadors del centre comercial (als qui va dedicar la magnífica “L’infern”) caldria parlar una mica de música, gènere que en els concerts d’en Colomo acostuma a ser el de menys. Es fa estrany sortir d’un lloc on suposadament has anat a escoltar música amb un somriure a la cara quan precisament és el que menys has gaudit. I què? Joan Colomo és un músic al que ja coneixem i mai demanarem que canviï. Els genis ja ho tenen això.

Una a una van anar sonant totes les cançons del seu magnífic disc de debut en solitari Contra todo pronostico (Bcore, 10), algunes van sonar millor (“I'm eating from your hands”, a dues veus amb l'Inés, o una accelerada “El camí”) i altres van sonar com si fossin cançons que no surten al disc, com “L’Ocell”, que va decidir fer-la en estil pasodoble i convidar una parella a ballar-la (proposta que, evidentment, van refusar), o “Comino”, on va canviar la darrera estrofa per marcar-se un “me da absolutamente igual si el FNAC va a quebrar”. I malgrat tot, un servidor que va anar més sol que la una al concert, va sortir pensant que era el concert que millor ho havia passat en molt temps. Passar-ho bé, una paraula que et treuen pocs artistes de la boca després d’un bolo.

Vaig escriure al missatge de mòbil que en Colomo és el “puto amo”. I és que a banda de mirar-se a la pantalla de darrera l’escenari i demanar a la gent que no li fes fotos mentre bevia aigua per no crear precedents, va marcar-se, així com qui no vol la cosa, un “El camí” que ja el voldrien tots aquests grups tan seriosos que acostumen a poblar els escenaris de l’FNAC. Després d’aquest espectacle musico-còmic vaig agafar la moto (on em va caure, per cert, una multa de 60 euros per circular pel carril bus) i pensava en aquell grup del Facebook que es diu “Club de fans a muerte de Joan Colomo” i en què quan entres llegeixes que “en aquest club no hi ha terme mig. Ni gamma de grisos. O se l'estima o se l'estima”.

Doncs sí, se l’estima. Diria que ja ho havia dit un parell de paràgrafs més amunt, crec. M’és igual, ho torno a repetir per si no ha quedat clar: Els genis ja ho tenen això.

1 comentari:

Lluís Huedo ha dit...

Juas, juas, juas!
Molt gran!!

Fan a Muerte!

Lo de les fotos és enorme! Per no crear precedent!