9 de febr. 2010

ESPECIAL WILCO: EL NAIXEMENT D'UN GEGANT

Avui dia, qui no els coneix? Wilco, una de les millors bandes del món en directe, va començar la carrera fa molts anys, concretament el primer llançament data de 1995 i rep el nom de A.M. Però d'on va sorgir aquest grup? Quina és la seva història?

Uncle Tupelo, els orígens
A mitjans dels 80, Uncle Tupelo un grup de Belleville, Illinois, i amb dos caps pensants (Jeff Tweedy i Jay Farrar) va començar a agafar força fent country alternatiu. Després d'aconseguir treure tres àlbums d'estudi i un en directe, el grup es va dissoldre per les contínues discussions entre els dos líders del grup (afer de faldilles inclòs). Un cop separats, Farrar va crear Son Volt, mentre que Tweedy va fundar Wilco amb la resta de membres d'Uncle Tupelo.

A.M. i Being There
El primer àlbum de Wilco encara recorda el so dels àlbums d'Uncle Tupelo. Llançat l'any 1995 i amb un estil netament country-rock, violins i steel guitar pululen per les cançons. Els músics són els mateixos que els del grup anterior i sense cap tipus de dubte això exerceix una forta influència al grup. Jeff Tweedy comença a donar mostres de la seva creativitat com a frontman del grup, encara que les lletres són netament country, comença a explorar els seus dimonis interiors, més al doble disc Being There que al primigeni A.M.. A més d'això, comencen a provar coses noves, com els estranys sons de la intro "I Got You (At The End of The Century)'" Potser d'aquest primer duet d'àlbums, les cançons més destacades i que s'assemblen més al que després seria Wilco són "Casino Queen" i "Too Far Apart" del A.M., i per part del Being There, "Outtasite (Outta Mind)" i "Why Would You Wanna Live". Com a nota addicional, cal dir que després del Being There, Max Johnston va deixar el grup.

Summerteeth: música alegre per lletres depriments
Veient que els seus primers discos no aconseguien superar la banda de Jay Farrar, Wilco decideix reinventar-se. Deixa de banda el country i s'atansa tímidament al pop per facturar un àlbum on destaquen unes melodies happy i unes lletres molt contundents. El resultat no podia ser millor, ja que va rebre grans crítiques i va fer pujar la popularitat de Wilco com l'escuma. Una vegada tret el corser estilístic d'Uncle Tupelo, Jeff Tweedy dóna, per fi, el millor d'ell mateix. Potser la seva vida personal no estava en el seu millor moment, ja que tenia seriosos problemes amb les drogues (la lletra d'"A Shot In The Arm" és prou clara) i amb la seva dona. Un grapat de grans cançons donen una consistència a l'àlbum que no s'havia trobat a A.M. i Being There. A més de la ja mencionada "A Shot In The Arm", "I'm Always In Love", "Nothing'severgonnastandinmyway (Again)", "Via Chicago" (impressionant en directe), "ELT" o "Summerteeth" ja deixen dibuixat el panorama del que seria el gran monstre que estava a punt de néixer. Tot i això, l'àlbum no va ser l'èxit de vendes que s'esperava i van començar les tensions entre Wilco i la seva discogràfica, Reprise. Per cert, per aquesta època el bateria Ken Coomer va deixar el grup i va ser substituït per Glenn Kotche, però d'això ja trobareu més informació en properes edicions de l'especial de Wilco.

2 comentaris:

Clara Aguilar ha dit...

I ja queda poc pel primavera! Visca els Wilco :)!

Clara

Berta ha dit...

Impressionants l'any passat a l'Auditori... Gallina de piel!:)