8 de febr. 2010

EL MUSCUL DEL HYPE

Qui: Arctic Monkeys
On: Sant Jordi Club
Quan: Dissabte 6 de febrer
Eurus: -molts- 37

S’han escrit línies i línies sobre el que va suposar l’aparició dels Arctic Monkeys a mitjans de la dècada passada. I sí, sóc plenament conscient que cansa re-llegir que van ser un fenomen del myspace, un hype d'NME i bla bla bla. Sobretot perquè els de Sheffield ja han publicat tres àlbums i es permeten el luxe fer gires de gran format arreu del món. El que potser caldria aclarir és que si be fins ara ens havien visitat (dues vegades a Barcelona i una altra al FIB) amb dos discos immediats i que entraven de bones a primeres, ara ho feien amb Humbug (Domino,09), un disc rocós, musculós i amb una primera escolta difícil que ha acabat sent un grower en tota regla, un treball que guanya a cada vegada que poses el play del reproductor.

Per això l'expectació era màxima davant la nova visita dels anglesos. Un recinte que pràcticament dobla Razzmatazz (la sala més gran on els Arctic Monkeys havien tocat a Barcelona) i que presentava un sold out anunciat feia setmanes. De bones a primeres, els Mistery Jets, que presentaven disc i tenen “Young Love” com a hit de referència. Però vaja, que no eren els protagonistes de la nit i es notava, una hora de concert i cap a casa. Mitja hora després, i obsequiant-nos amb un fil musical, com a mínim curiós, que anava des de Nirvana fins als Beach Boys, Alex Turner els seus sortien a l’escenari.

Arctic Monkeys han encarat la gira amb tres propòsits que es veuen d'una hora lluny: presentar un nou disc, acontentar als fans de sempre amb els senzills àmpliament escoltats i donar un salt qualitatiu als directes. I sí, es pot dir que borden cada un dels objectius. El meravellós Humbug sona potent, compacte, obscur i ple de mig temps que aconsegueixen pujar-nos i baixar-nos l’eufòria interior en el precís moment que els dona la gana. Cançó a cançó van desgranant el disc, tocant, amb una perfecte precisió, els temes que ha modelat Josh Homme (Queens of the Stone Age) a l’estudi i als que Alex Turner (un dels grans genis que ens depara la nova dècada) ha donat forma. “My Propeller”, “Crying Lighting” o una increïble “Secret Door”, on el bateria Matt Helders ens ha deixat amb la boca oberta. Cert que Turner és 100% del carisma del grup en directe però Helders dona la contundència necessària als bombos i marca el tempo de les cançons a més de fer els les segones veus d’una manera sorprenentment efectiva. Destacar, com no, “Cornerstone”, segurament una de les cançons més destacables de Humbug que en directe perd un centímetre d’emotivitat del que sentim al disc.

Un cop complert l’objectiu número 1, cal anar cap al segon. El que tenien guanyat des del principi. Estem parlant d’una banda que es permet el luxe de deixar fora del setlist cançons de l’alçada de “Teddy Picker”, “Fake Tales of SF”, “Who the fuck is Arctic Monkeys” o “Mardy Bum”. Però total, i què? En directe segueixen tocant hits post-punk i pop que ens feien saltar ahir, ho fan avui i ho faran demà. Algú pot resistir la tormenta instrumental de “Brainstrom”, el riff incessant de “If you were there, beware”, el crit de ràbia juvenil de “When the sun goes down” o la reivindiació personal entranyable de “Fluorescent Adolescent”?

I darrera de bones cançons (a les que cal sumar una versió de “Red Right Hand” de Nick Cave), ens hem trobat una banda que ha sonat a la perfecció, sense errors i amb una contundència rítmica que no ens esperàvem. Els Arctic Monkey han fet el disc i la gira perfecte que els permet consolidar-se com una banda gran, però gran de les de veritat. Un equip de llums espectacular i unes càmeres a cada un dels 5 músics projectats en pantalles gegants, ampliant així, l’efecte del show i ajudant a que no et sentis estúpid després de pagar els 37 euros de l’entrada.

Els nois de Sheffield s’han musculat musicalment parlant, porten grenyes i samarretes negres, fan concerts tècnicament impecables i tothom en surt content. Però no anem tan ràpid, encara són uns nois que fa quatre dies que s’afaiten. Segurament per això hi ha coses que no han canviat des que vam escoltar per primera vegada “When the sun goes down” i, per exemple, continuen sent tan freds amb el púbic com sempre. No passa res, són una bona banda i, ara sí, ho han demostrat. Eficàcia d’un grup que només pot seguir millorant, que no vol dir que el camí fet fins ara no sigui magnífic, que ho és, sinó que arriba el final del concert, toquen “505” -quina si no- i simplement ho palpes. Han aconseguit tots els objectius que s’han marcat fins ara, i això si que pràcticament ningú ho esperava.

6 comentaris:

Albert Lloreta ha dit...

2 motius per no anar a aquest concert:

1. els -euros molts- 37

2. la merdositat de sala Sant Jordi Club... de lo més mal acabat i amb pitjor so de Barcelona, pitjor que el Razz i tot.

JG ha dit...

Albert, el concert va sonar perfecte, vaja, un so immillorable. Això sí, la Sala és desangelada a més no poder, tot i estar plena

David ha dit...

Tot diumenge i aquest matí amb Cornerstone al cap... La veritat és que després del concert, m'hi he tornat molt més fan del que ja era.

Anònim ha dit...

Vaja, però quina diferència amb el concert de fa 2 anys! Allò no ho supera ningú, i a més a més, què són aquests aires de superstar del cantant, jajaja...fa riure molt. No hi té res a veure amb els principis. No em va agradar el "posat" de xulus que tenen.

I aquest article no se'l mereixen!

JG ha dit...

Aviam, el posat inicial d'en Turner (amb les ulleres de sol i tal) era xunguillo sí, i la seva comunicació (entre zero i res) amb el públic deixa bastant a desitjar.

Però ningú pot negar que van sonar genials, a més, les cançons són les mateixes que que quan van tocar a l'espai Movistar, simplement afegint les de Humbug, que és un disc que els ha donat un saltet.

Escolta, que per gustos colors, però a mi em va encantar

Míriam Gómez ha dit...

Jordi!

Estic totalment d'acord amb tu en dir que van sonar GENIALS, tot i la sala, que a mi personalment no m'agrada, però va sonar de conya!

Crec q el tracklist era encertat!, destacar tmb que al públic hi havia molt guiri anglés, i no sé si et vas fixar però a la primera graderia hi havia unes dones maduretes que se sabien totes les cançons, jo vaig arribar a la conclusió que eren les mares d'ells, va en serio, quin bon rotllo!, a més pel que vaig entendre pels anglesos del meu voltant ho eren, la penya els hi feia fotos!

Ah, estic totalment d'acord amb lo del bateria!Per mi és sens dubte el que té més talent del grup, i quins coros que es currava!

Concertàs en tota regla!, afegir que a mi Cornerstone en directe si que va aconseguir emocionar-me i molt, a més va ser triada una de les millor cançons a UK del 2009!

Pel que fa els teloners... a mi no em van agradar gaire la veritat, podrien haver triat una altre grup!

Em sembla que no em deixo cap comentari més, ENHORABONA per la crònica!!MOLT ENCERTAT TOT!