19 de gen. 2010

Mad Men o l'essència del glamour a la TV

Admirada o odiada. No hi ha terme mig per aquesta producció televisiva nord-americana. Ara que han passat els Globus d'Or, on ha guanyat el premi a millor sèrie dramàtica per tercer any consecutiu (un per cada temporada que té) i aprofitant que Canal + estrena la darrera tanda d'episodis de Mad Men, a Gent Normal mirarem amb lupa aquesta ficció. Endinsem-nos als anys 60 de mans de l'agència de publicitat Sterling-Cooper.

Producció excel•lent
Si alguna cosa destaca a Mad Men és la seva impressionant recreació de l'època on està situada. Tot el que es veu, s'escolta i es respira són 60's. La feina de producció és més que notable, ja que tant l'ambientació, la roba que porten els personatges, com les maneres de ser i parlar d'una societat tremendament masclista, on les dones només poden ser secretaries o estar-se a casa cuidant la canalla, estan fidelment reflectides a aquesta sèrie. Algunes coses que ara ens resultarien del tot impensables, com beure's un whisky amb el 'jefe' a la feina o rebre a uns clients fumant un piti eren habituals a l'època. Això i la doble moral de la societat americana. Has d'estar casat amb una dona educada, maca, que faci les feines de casa, però això només són les aparences, ja que després pots tenir múltiples amants. Per donar més fermesa a tot el que passa a la sèrie i fer més creïble la seva ambientació (ja que tota l'acció passa pràcticament a interiors) de tant en quant es fan referències a fets importants de l'època, com la batalla electoral Kennedy-Nixon o un discurs de Martin Luther King, per exemple, que també aconsegueixen infiltrar-se enmig de la trama argumental de Mad Men.

No nomès de pressupost viu l'home
Per molt bonic que sigui l'embolcall, si no hi ha bons actors ni una bona història, tot queda en res. Per això la plantilla d'actors i els personatges que formen l'univers de Mad Men és més que excel•lent. Començant pel protagonista, Don Draper, director creatiu de Sterling-Cooper. Draper és el prototip d'americà triomfador, però el seu passat té una taca fosca (no explicaré més, no vull fer spoilers) que el persegueix. L'actor que l'interpreta, Jon Hamm, té una presència intimidatòria que li va com anell al dit. Per aquest personatge, Hamm ha guanyat un Globus d'Or (2008) a millor actor dramàtic i ha estat nominat dues vegades més a aquest premi (2009 i 2010). Si seguim repassant els personatges principals, ens trobem amb Elisabeth Draper (interpretat per January Jones), muller de Don Draper, una mena de Grace Kelly de classe mitja-alta amb la que qualsevol home d'aquest planeta es voldria casar. Aguanta al seu marit, cuida dels seus tres fills, i té un paper que va creixent en importància a mesura que avança la sèrie. Per no entrar massa en els personatges (ja que es tracta d'una sèrie coral, encara que la presència de Draper/Hamm roba per si sola protagonisme a qualsevol), analitzarem un altre dels noms que dóna caràcter a Mad Men: Roger Sterling Jr. (John Slattery), un dels dos socis de l'agència. És el sumum de la doble moral, un home del que no saps si el vols com a amic o enemic, capaç del millor i del pitjor.

El ritme, lent però in crescendo
Els principals detractors de Mad Men diuen que té un ritme lent. Normal, fins a cert punt, ja que parlem d'un drama amb moltes trames i subtrames, no d'una pel•lícula de Stallone. Això requereix una habituació per part de l'espectador, perquè en alguna ocasió sembla que no passi res durant un capítol, però totes les accions són importants i acaben tenint sentit dins d'un conjunt més ampli com és una temporada. Hi ha girs inesperats del guió, però no espereu que es resolguin en el mateix capítol, sinó que s'allargaran i els personatges hauran de fer filigranes per no desvetllar el pastís. En definitiva, una producció televisiva de la que s'ha de veure com a mínim una temporada sencera abans d'emetre un judici, però que ja s'ha colat entre els clàssics moderns de la televisió, com Los Soprano, The Wire, Lost o (aquí va una extravagància personal) The Flight Of The Conchords.

2 comentaris:

Andreä ha dit...

m'encanta la sensació de que no passa re (puntualment) i de cop i volta passa de tot :)

gran sèrie, grans personatges, gran vestuari i gran de tot

FAN

Arnau ha dit...

jo sóc dels que primer vaig veure un capítol i no em va agradar i ara, en canvi, estic ultraenganxat. moooolt recomanable. hipnòtica. genial!