6 de gen. 2010

ELS AMICS DE LES ARTS - BED&BREADFASK





Els Amics de les Arts
Bed&Breakfast
Any: 2009
Discografica:DiscMedi



Va ser l’estiu de fa dos anys quan, per primera vegada, vam sentir a parlar dels Amics de les Arts. Presentaven un EP anomenat Castafiore Cabaret (Autoeditat, 08) que ens deixava una ganyota a la cara i una pregunta molt perillosa: això mola o no mola? Aquell EP tenia coses bones, fins i tot algunes molt bones, i altres que no tant. El problema és que llavors no existia el fenomen Manel (estaven a un parell de mesos de treure el primer disc). A dia d’avui, el panorama del pop català ha canviat molt en un any i molts s’han pres el disc d'Els Amics de les Arts com un entremès mentre esperen noves cançons dels Manel. Potser per això s’ha sobrevalorat un disc que, un cop digerit, et manté la ganyota.

És totalment injust per als Amics de les Arts la seva comparació amb Manel, primer perquè dubtem que ells ho busquin, segon, perquè una banda ha de sobresortir per si mateixa i els Amics de les Arts ja ho van mig-fer amb el seu primer EP (una La[2] plena ho acredita) i tercer, perquè al cap i a la fi tampoc s’assemblen massa, tot i compartir discogràfica. Els Amics de les Arts juguen molt més amb l’electrònica, tenen menys arrelada la cultura popular i les lletres, tot i buscar el mateix costumisme, cerquen més el somriure fàcil i la bogeria del perquè sí.

El disc comença bé, “Jean-Luc” és un tema alegre que es basa enuna història més o menys divertida i que s’acompanya d’un piano i uns vents que li donen un ritme ballable i que recorda a aquell primer hit d'Els Amics de les Arts, “A vegades”. La història del noi que espera a l’habitació del costat de la noia sense saber si entrar o no està ben explicada i et va treient somriures a cada frase, fet que no aconsegueixen amb altres cançons com “Bed&Breakfast”, “Super Bon Noi” o “4-3-3”, una metàfora de l’art del futbol amb l’art de lligar que ens deixa una sensació de vergonya aliena cumbaia després d’escoltar la tornada ("oh le le, oh la la, fer un shuarma amb tu és el millor que hi ha”). El paradigma d’aquest tipus de fer cançons és el primer senzill del disc, “Per mars i muntanyes”, que parla de la mítica sèrie Bola de Drac i que ens porta les mateixes metàfores que hem escoltat durant la resta d’àlbum: amor, ironia i tema popular. Quan ho has sentit una vegada està bé, quan ho fas durant tot el disc tens el risc de semblar repetitiu.

Tot i això el disc té moments que milloren com “L’home que treballa fent de gos”, “Les meves ex i tu” o “Liverpool”, cançó que demostra que potser no cal buscar la lletra més divertida i enginyosa del món per fer una bona cançó, només cal dir veritats ben explicades i Els Amics de les Arts sembla que a vegades es perden en el primer sense buscar el segon.

Un disc massa irregular que et deixa la sensació que Els Amics de les Arts podrien donar molt més de sí, perquè saben fer tornades enganxoses i bona música pop (perquè fan música pop en el sentit més ampli de la paraula). Però sembla que amb aquest Bed&Breakfast els barcelonins s’han quedat amb l’aposta fàcil i han jugat al cavall guanyador... normal veient com estan els mitjans de comunicació, que busquen artificialment bandes que segueixin l’estela dels Manel i crear quelcom que no existeix. 5’5

17 comentaris:

Anònim ha dit...

No hi estic gaire d'acord... no sé si se'ls busca comparar amb els Manel o no, crec que tenen un estil ben propi, fresc i alegre, menys melancòlic i desimbolt que els altres. A mi m'agrada molt el seu Bed&Breakfast i en vull més.
Igualment, gràcies per l'article.
Bon dia de Reis a tots!
R.

mir* ha dit...

A mi hi ha cançons d'Els Amics de les Arts que m'agraden bastant, però és cert que n'hi ha d'altres que em fan sentir certa vergonya aliena...

David ha dit...

Hòstia, a mi tampoc m'agraden. Em creia sol. Gràcies

Anònim ha dit...

Aquesta és la típica crítica que d'aquí uns mesos, quan l'onada dels Amics de les Arts sigui comparable al malson teen de Manel, us acabareu menjant amb patates.

Em recordeu aquell jurat tant perepunyetes que l'any 60 va decidir no donar el Sant Jordi de novel·la a un text d'una tal Mercè Rodoreda que es titulava 'La plaça del diamant'.

Neus ha dit...

Em contindré i només diré que no li trobo la gràcia, als Amics de les Arts. Al comentari de l'Anònim tampoc. Perquè... era una broma, oi?

Muntsa ha dit...

S'ha comparat Els amics de les Arts amb Mercè Rodoreda?
Això és gravíssiiim, no?

Sergi ha dit...

Jo alucino com el grup aquest pot agradar a algú. I a sobre li han donat el premi a millor grup de l'any a l'Enderrock... sent un any amb un disco brutal de Mazoni o El Petit de Cal Eril. Els d'aquesta revista saben algo de música?

Nahim de Liébana ha dit...

Estic amb el Sergi, l'álbum de El Petit de Cal Eril és el millor disc que he escoltat en anys en llengua catalana. D'aquesta gent he vist el video-clip "Déjà-Vu" i un no té més remei que quedar-se de pedra, primer per una lletra tan ridícula i segon per uns cors al final que semblen una carta blanca perque facin el que els hi roti. Penós.

Anònim ha dit...

doncs jo els trobo divertits. És cert que potser l'apartat musical pot millorar, però les lletres són molt bones, i la del 4-3-3 de les que més per mi...

Anònim ha dit...

Celebro que no agradin a tothom....
Així les 60 persones que van quedarse fora al tastautors,amb un aforament de 380, seràn sent una minoría i no s'hauran de disculpar amb mil.lers de gent descontenta.
Si vendre més de 2500 Cd's en 6 setmanes i en els temps que corren ès considera estar en el camí erroni, celebro ser un dels MOLT EQUIVOCATS !!!!
Salut

Muntsa ha dit...

Estimat anònim,
si tot fos qüestió de números, el McDonald's seria el millor restaurant del món.

I és més, segurament Andy&Lucas van vendre del seu últim disc 'Con los pies en la tierra' més de 2500 cd's en sis semanes...

Anònim ha dit...

2.500 còpies en 6 setmanes! jajajaj, va, home, no feu riure! sense desprestigiar la feina dels amics de les arts, eh, pero, les coses son com son i la industria que tenim és una formiga. i l'enderrock, com totes les revistes, funcionen no sempre al gust de tothom, perquè és impossible que siguin objectius, i això s'ha d'acceptar encara que no ens agradi.

TF ha dit...

Per gustos colors, uns no són millors q d'altres, simplement és qüestió de gustos...a mi m'agraden les cançons d'Els amics de les arts, en canvi la primera vegada q vaig sentir Manel em va semblar bastant horrible, tot i que amb el temps he canviat d'opinió.

Això si, trobo que els 2 grups no es poden comparar, tenen estils força diferents, i cadascun té la seva gràcia, i això enriqueix el panorama musical català.

TF ha dit...

ah, això de vergonya aliena k s'ha comentat per dalt... no ho acabo d'entendre. Kina mena de complex cumbaià té la gent? No cal k totes les cançons siguin serioses, tmb es poden fer conyes i dir tonteries...

Anònim ha dit...

Com que estem en un pais de llibertat d'opinió, la meva és que son un basura.

Marina Bartolomé ha dit...

No és un disc equivocat, sinó una visió equivocada. Entossudits en buscar música célebre pobres metàfores, no sou capaços d'entendre la tristesa que amaguen (bé, us amaguen a vosaltres) moltes d'aquestes cançons titllades de pop. POP. POP. POP. Ara sí, vergonya aliena, perquè caure en l'error de jutjar sense entendre ho fa tota la humanitat. Però, almenys una part, es guarda d'encasillar nous grups en gèneres musicals que abans de nèixer ja havien passat a la història. Potser algun dia, també se us acut mirar pel retrovisor.

Jordi ha dit...

Marina, el teu missatge vol anar tan de guais que no s'entèn. No siguis pretensiosa i escriu com una persona normal.