25 de gen. 2010

ADÈU A HALF FOOT OUTSIDE

Si la vida és dura, la d’un d'artista i/o músic ni t’ho explico. Res nou, ho sé. Però és que ara serà un xic pitjor sense Half Foot Outside. Era un secret a veus, però això no ho fa menys dolorós i la intuïció em diu que "se'ns en va un dels grans". Què dimonis, si ara estan de moda els Don't Look Back i la música dels noranta, tampoc seria d'estranyar una reaparició en breu (uns anys, s’entén). Però vaja, no era això el que venia a dir.

Recordem. Half Foot Outside era un grup vingut de Pamplona i nascut al 1995. Tres anys més tard ja van editar el seu primer disc So Called… (Brutus Recs, 98) i des del primer moment, la gent de Bcore els va posar l'ull a sobre, ajudant a Underhill (l'extinta i resucitada discogràfica formada pel Hans i l'Eduardo de la pròpia banda) a treure el segon disc de la banda, Painted Red (Underhill Recs, 99), amb el qual van començar a sonar amb força. Amb el següent disc, New Ad Ideas (Bcore, 01), van demostrar que no eren una banda per passar l'estona.
Un àlbum majúscul pel panorama estatal i uns directes dels que quan acaben penses: torneu-hi, tot sencer, altre cop. Half Foot Outside era un projecte seriós i a tenir en consideració.

Aquest àlbum és una fita del grup,
sinó la més alta. Què hem de dir? Gran collita la d'aquells anys, tant pel segell com per la malaguanyada "escena". Aquell ara llunyà New Ad Ideas aconseguia una comunió escassa, la del hardcore amb el post-hardcore i el noise, portant-los a tocar amb grups de la talla dels mítics totpoderosos Fugazi, Samiam, Down By Law, Cobolt, Hot Water Music, Starmarket, As Friends Rust, i també de l'"escena" local, com els bascs Lisabö, els barcelonins Standstill, els ja difunts madrilenys A Room With A View, els també difunts ganxons Hopeful, o els ara grup de culte Aina, entre molts altres.


Després d'un parell d'anys pletòrics (s’entén que minoritàriament) treuen el seu quart disc, també amb Bcore, It's Being A Hot Hot Summer (BCore, 03), de tall més roquer, més post i menys hardcore. Un disc que, ara amb el temps, es veu de clara recerca, de posicionament grupal. Per mi el més fluix, que no dolent, de la seva carrera. Una producció més acurada i "professional" que vol dur una higiene sonora que enfoca treballs de la costa Oest dels EUA. Tot i això, van girar i tocar més que mai i van aconseguir arribar a un públic més ampli, i és que Half Foot Outside sempre ha sabut fer molt bé les coses, treballant-les i amb humilitat, amb cura i un carisma que només la bona gent sap tenir, i això es denotava a cada directe seu. Amb Perfect from the distance (Astro discos, 06) encarrilaven la carrera, més indie amb tocs DC i molt noise i distorsió, un molt bon disc que avisava del que estava per arribar.

Al 2008 feien un salt a la seva carrera, anant a un segell que teòricament era (és) més pop i generalista, Limbo Starr, per editar el que seria el seu sisè i últim disc: Heavenly. Va resultar ser un gir continuïsta però ben trobat. Poc rastre o cap del hardcore, i una gran aposta per l'indie i el noise, grans jocs de veus, grans canvis, destroces indies i unes grans melodies que demostren que els components d'aquest grup saben i sempre han sabut què feien.

I ara què?, us preguntareu. Haraquiri? Tirar-se al Besòs amb una pedra al coll? Tirar-se a la via del tren? Tirar-se la Aguirre? Quin suïcidi és l'adequat? Hi ha un suïcidi adequat? Espereu-vos un segon, que potser no cal. Perquè resulta que els seus components segueixen vius. Carlotto, el cantant, s'ha ajuntat a Me And The Bees, Brian Hunt ha tret aquest 2009 el seu primer disc en solitari: I Lost My Glasses (Limbo Starr, 09), l'Edu Ugarte ha format Muy Fellini i l'Israel Medina s'ha ajuntat a Los Planetas.

Així doncs, a nosaltres només ens queda tornar a posar els seus discs, veure vídeos per internet i afirmar que sí, ara que ja han mort, podem considerar a Half Foot Outside com un grup de culte.

Lluís Huedo