16 de des. 2009

Trentemøller - Harbour Boat Trips 01 Copenhagen (2009)

De tota la gent normal que hi ha pul•lulant per ací, a mi m’ha tocat ser la friki encarregada de d’escriure sobre música electrònica, un gènere denostat per àmplies capes de la població, i especialment pels nostres lectors. És un hàndicap amb el que hauré de conviure. Com Javier Blánquez fins que va ser defenestrat de Rockdelux.
Tot i això, avui no parlaré de música electrònica, sinó d’un disc molt especial que bordeja la frontera amb l’indie i, em tem, farà les delícies de la redacció.
Els que portem uns anys fotem-nos les oïdes amb música de ball estàvem acostumats a sèries recopilatòries adreçades a la pista. No en va, algunes de les més famoses van ser abanderades per clubs. Fabric és el paradigma. Actualment, però, hi ha altres que parteixen de conceptes totalment innovadors, com la que ens ocupa avui: la primera referència del segell HFN, on subjau la idea: com inspira a l’artista la ciutat on viu? I el seu port? Interessant, veritat? Doncs si voleu saber com "sona" el port de la capital danesa, continueu llegint.

Anders Trentemøller, un nom que sonarà a glòria a tots aquells que estiguen una miqueta versats en la música xunda-xunda, ha estat l’elegit per a obrir aquesta sèrie gourmet, deixant el llistó ben alt amb un treball que (avís per a navegants) res té a veure amb aquells famosos remixos trencapistes als temes de Yoshimoto o de Röyksopp que es va marcar el danés ara ja fa uns anyets i que tots hem ballat com a possessos alguna nit. Ni de conya.

Harbour Boat Trips 01 Copenhagen, que és com s’ha titulat la criatureta, suposa la selecció més personal i intimista que podria fer-nos Trentemøller, tant pels ritmes que ha triat com per la quotidianitat que desprenen. I és que, encara que l’operació de màrqueting que ha realitzat l’emergent segell HFN en forma de nota de premsa parle d’una invitació a l’artista a passejar entre aigua, vaixells i mercaderies, jo me l’imagine inevitablement escoltant aquesta música mentre neteja el seu apartament o mentre es fuma el cigarret de després de follar.

En definitiva, que és música que li agrada i punt. I a més, atemporal. Que en compte de minimal techno hi ha folk? Sí. Que en compte de techno house hi ha pop? D’acord. I també alguna cosa d’electrònica. Faltaria. Ni més ni menys que l’aparició d’un cover de Joy Division per part del dúo The Raveonettes remixat per en Nic Endo i una sorprenent versió del llegendari “Tainted Love” dels Soft Cell, que posa punt i final a aquest repàs per la trajectòria vital d’un dels noms de l’electrònica mundial, on, paradoxalment, hi ha més guitarres acústiques i veus meloses que ritmes 4x4.

Especialment insòlita, i alhora suggestiva, és la primera meitat del disc. Grouper, una espècie d’Enya del segle XXI és l’elegida per a trencar el gel, que continuarà desfent-se a poc poc amb els warpians Gravenshurst i el savoir-faire poètico-musical de l’islandesa Emiliana Torrini i dels Beach House -no confondre amb Beach Boys-.

Sensibilitat i artesania no decauen en cap moment, tot i que, ben entrat el minutatge, apareixen les màquines. Al principi tímidament, com si d’un programa pilot es tractara, per a, finalment fer-ho més obertament, amb el gran avantatge que, venint del món de l’electrònica, l’Anders és capaç de barrejar peres amb pomes i semblar el més natural del món. O siga, que té tècnica. I la fa servir com un pont per a acostar diferents sonoritats, per exemple, eixa espècie de disco beat orgànic d’en David Foster o el rock ‘n’roll industrial del Lou Reed de l’electrònica, l’incombustible Andrew Weatherall, una de les meitats de la taronja Two Lone Swordsmen.

En definitiva, el producte perfecte per aguantar la llarga espera del nou àlbum d’estudi del danés, que arribarà a finals d’any. Ja sabeu què regalar-me per Nadal.

1 comentari:

Christian ha dit...

Llarga vida a la música electrònica i de qualitat!!!