30 de des. 2009

TOP 2009 MILLORS DISCS A/NORMALS


Qui vagi seguint els meus posts (per dir-los d'alguna manera) en aquest preciós blog, ja sabrà un mica de quin peu calço, així que no m'esplaiaré massa. M'encanten les comparatives de sobretaula, les de borratxera. M'encanta pillar les llistes del mitjans i posar-les a parir, cagar-me en elles i en els seus pares o mares, però no fer-ne. Em sembla un acte bastant despreciable tenir la suficient arrogància per creure's amb la capacitat divina d'adjudicar un primer lloc a un i un segon lloc a un altre, molt més si només s'hi reflecteixen discs, ja que hi ha molts grups que el suport físic només és el punt de partida. N'hi ha, per exemple, que fan concerts performatius, activisme fins i tot, i llavors ho recullen a mode de format pocket perquè ens ho enduguem a casa. Com valorar el disc d'aquesta gent?

En fi, que des de la meva humilitat presento el que per a mi ha sigut el millor d'aquest 2009. Dir també que hi ha molts discs que no he escoltat i que n'hi ha molts que s'han hagut de quedar fora. Només n'hi podien haver quinze, i mira...
Però sobretot, sobretot, agrair a tots els grups, tant de la llista com no, per fer possible aquesta llista i les divagacions prèvies.









15 · Double Dagger - More (Thrill jockey 2009) Per ser capaços de fer un disc tan bo de post hardcore al 2009.
14 · Grizzly Bear - Veckatimest (WARP, 2009) Un gran disc que potser hauria d'estar més amunt, li pesa el seu predecessor.
13 · Lightning Bolt - Earthly Delights (Load Records, 2009)
És enorme, però en un any amb discs enormes acaba aquí, tot i que tenen un gran directe.
12 · Animal Hospital - Memory (Barge Records, 2009)
Feia anys que no gaudia tant amb un disc de post rock. Potser perquè no són post rock.
11 · Joe K-Plan - Rigan Asesino, Olivia Vencerá (Aloud Music)
Perquè sí, perquè s'ho mereixen, perquè són enormes. Olivia no ho sé, però els K-Plan han vençut.

10 · Vic Chestnutt - At the cut (constellation, 2009)
La cançó "Coward" per sí mateixa ja es mereix aquesta posició. Si amb North Star Deseter (Constellation, 2007) ja ens va deixar bocabadats, el gran Vic se supera amb aquest At The Cut, gràcies, altre cop, a la col·laboració de Guy Piccioto (Fugazi) i A Silver Mt. Zion.
La visceralitat i energia que desprèn so a so és enorme. Apunt: Aquesta llista està feta abans de la seva mort, que serveixi ara com a minúscul homenatge. Viu o mort, aquest disc és meravellosament gran.

09 · BEAK> - BEAK> (Invada, 2009)
BEAK> és una d'aquelles coses estranyes. Està format per Billy Fuller (Fuzz Against Junk), Matt Williams (Team Brick) i Geoff Barrow (Portishead) i és un intent de concepte que s'apropa més a disc.
Tots els temes estan construïts i gravats en tan sols 12 dies, sense preparar o parlar abans. És un debut. És un disc que juga a diverses lligues, a la Kraut, a la post rock o slowcore, que beu d'un baix serè i que sobretot és un disc molt i poc repetitiu alhora. És una joia que s'ha de gaudir ara.

08 · Emeralds - What Happened (No Fun Productions) Algun disc drone havia de caure i aquest és un discàs del quinze! Potser el millor de tota l'extensa discografia d'Emeralds. Emeralds són una banda drone ambiental que s'apropa a la música còsmica, sempre amb apunts kraut i amb racons d'ombres llunars.
És d'una fluïdesa orgànica que treballa des de l'analògic a la cinta de casset; vinil com a molt (encara que sí, també està en cd). Aquest disc són cinc temes i no en sóc capaç de distingir un tall d'un altre, el Tot és d'una amalgama de meteorits, d'un conglomerat de pedres rocoses i estranyes del scify retrofuturista que embadurnen la retina per la part del nervi.

07 · Mi Ami - Watersport (Quarterstick/Touch&Go '09)
Sí, és un debut, i quin debut, però és que és un grup format per dos ex Black Eyes! Aquest disc juga a sortir-se de les etiquetes; l'actitud en tocar i cantar és totalment punk, esgarrada, desolada, però musicalment són molt dub, molt psicodèlics, post punk i tot.
La gràcia resideix en la sorprenent veracitat i addicció que comporta, i és que Watersports està enmig d'allò, de l'Innombrable. Molt experimental però amb allò altre, amb aquelles línies de baix i bateria que no et deixen estarrufat, que inciten. Que inciten a allò.

06 · Woods - Songs Of Shame (Shrimper/Woodsist, 2009)
Amb At Rear House ens varen deixar amb cara d'inútils, amb la cara aquella de personatge-fílmic-treintañero-enamorat-com-un-adolescent-però-madur amb tocs de psicodèlia rural i olor a fusta molla assecant-se amb el primer sol de primavera; aquest també.
Però (i això el fa quedar sisè i no més amunt),està faltat de varietat, d'aquelles petites joies sense polir que contenien la innocència del vidre, la innocència de què si es polien més perdrien la innocència. Falta el temazo, un temazo, un d'aquells que s'escriuen amb lletres capitals. I segurament, i a causa de la innocència d'una consciència i vida, d'unes oïdes que no ho hagin escoltat mai. Falta el sentiment de no buscar l'amor i trobar-se amb aquell disc, a aquest ja vens predisposat a enamorar-te, a deixar-te enganyar, a riure-li les gràcies. I d'això, després d'unes setmanes, un se n'adona. L'estima, i tant que sí, però només com amic, un molt bon amic.

05 · Chll Pll - Aggressively Humble (Porter Records, 2009)
Aquest ha estat tota una revelació. I mira que tant el B/EP com el C/EP com el Mirrored de Battles els tinc gastats, ja no semblen 12" sinó 10 de tan gastats que els tinc, però serà que el synth math em va. I és que començar un disc amb el diàleg de "-I never experienced a man like you.- -That's because I'm not a man, I'm a robot- i pa! trucu trucu pa!"...
La bateria es posa a repercutir com una fàbrica, la veu fins i tot és robòticament matemàtica, les guitarres s'afegeixen al joc en un "sonic surreal landscape", com diuen ells. Les seves matemàtiques, però, no són del tot exactes. Hi ha una forta experimentació del ritme i del pop (melodia?) amb veus, explosions controlades, imatges d'un passat primitiu imaginari que ha conviscut en paral·lel. I qui són els culpables d'aquesta esborrajada unió? Doncs Zachary Nelson (Hexlove) i un bateria que deu tenir molt poca feina, Zach Hill (Hella, Marnie Stern, bla bla bla).
Dir que aquest és d'aquells discs que passaran a la posteritat del meu imaginari, que són d'aquells que es transformen en atemporals un dia després de noséquantes escoltes. Que són grans d'entrada, són grans a mig termini, i a més, com els bons, tenen aquell clic que els fa saltar a atemporals, a permanents, a la prestatgeria de segona fila de l'abast de la mà.

04 · Tortoise - Beacons Of Ancestorship (Thrill Jockey, 2009)
Segurament molts seguidors de satanàs cor petit es posaran les mans al cap i el crit al cel, però sí, Tortoise tenen una merescuda quarta posició. Ja només per la carrera, ja només pel directe que (encara) són capaços d'oferir, ja només pel tarannà que porten, o pel que vulgueu. Però ja, però sí, però allò. El disc.
Doncs què voleu que us digui, és el que té fer les llistes democràticament com a mi em surti dels collons, que el raciocini i la visceralitat s'ajunten i s'arremolinen, i passa el que passa. A mi el disc em sembla colossal. És matemàtic sense ser tradicional, amb uns baixos, un grove, un negrisme, que m'encisa. Mentre l'escolto, no em deixa pensar en gaire més, és com un gas: entra al meu cap i tendeix a ocupar-ne tot l'espai disponible. Té una harmoniositat tant anti però tant pro, unes mates aplicades, un electrojazz o semblant tan marcat i dur, tan militarment d'acord amb el moviment natural dels impulsos que un s'acompassa i ja no pot sortir del seu ritme.

03 · Blank Dogs - Under And Under (In teh Red, 2009)
És una meravella trobar-se amb grups com aquest, i és que disc rere disc són capaços de clavar-la. Bé, parlo en plural perquè són uns quants, però en realitat qui dóna forma a Blank Dogs és Mike Sniper, baixista de DC Snipers i un homenet a qui li agrada amagar-se darrera caputxes i teles diverses.
Blank Dogs és una proposta sorollosa, és una passa més al post punk original i primogenit i una retrospectiva semblant al lo-fi de modernitas hypsterianes com ara wavves. Però és en aquest fangar entre dos terres on Blank Dogs i aquest Under And Under prenen sentit, ja que després de les capes noise i les veus d'ultratomba, després del lo-fi esgarrat i tosc s'amaguen unes clarianes, unes melodies, una visió que juga a ser pop. I el directe, tot i no puntuar dins de millor o pitjor disc també reforça aquesta imatge que la fa més lo-fi i amagadissa, més punk, però del de veritat, res d'estètica, senzillament marginalitat.

02 · Oneida - Rated O (Jagjaguwar, 2009)
Per més que vulgui, per més que em convenci que això sembla malaltís, el nou disc d'Oneida s'endú la segona posició, i això perque no poden haver-hi dos primers. Aquest disc d'Oneida és la segona part de la trilogia "Thank Your Parents" que a més a més, és un àlbum triple.
Els "Brooklyn Heroes" porten una carrera més que interessant i han clavat profund. Però aquest Rate O arriba on els altres només tantejaven. Té la capacitat repetitiva i hipnòtica que ja havien demostrat, la contundència hardcoreta i metallera i té la densitat fluctuant i rítmica necessàries. Actualment el trio és un quintet i això els ha donat més mà d'obra, i clar, el disc s'ha omplert més, ha guanyat en profunditat i en relleus rítmics interns del grup. I què cony, són un putu trio de màquines, especialment Kid Millions, el putu baterista. Alguns ja van gaudir/patir aquest Primavera Sound'09, i saben del que són capaços, tenen un control tan gran sobre els sons que son capaços de portar-ho tot per on els hi vagi bé, sense que mai siguis a temps de reaccionar i aquí, en el Rated O han sabut transmetre tot allò que eren i que són.


01 · Animal Collective - Merriweather Post Pavilion (Domino, 2009)
No podia ser d'altra manera, però, però, però... Tot són matisos. Si majoritàriament als altres discs m'excusava innecessàriament sobre la seva baixa posició, aquí em toca fer el contrari. Sí, el Merriweather Post Pavilion és qui s'emporta el primer premi, però en part és degut a que al ser aquest el primer canvi d'any de Gent Normal no els havíem pogut menjar la polla ni llepar-los el cul encara, per tant, ara, aquí, amb el Merriweather Post Pavilion ho fem (ho faig). I és que si algú ha aportat més i millor que Animal Collective en els darrers anys que aixequi la mà. El major problema d'aquest disc és que ve d'uns discassos impressionants, tant Sung Tongs com Feels varen pujar molt el llistó i ara, a més sent tres, se'ls fa llunyà. Sense oblidar, és clar, el canvi de rumb. A cada disc una influència nova una corrent nova. L'últim té una gran aposta per l'electrònica de directe i això sembla que vulgui dir que és minoritàriament menys de culte, bé per allò de que si tens contenta la pista de ball vas a trencar les màximes cintures, per tant és populista, per tant poc sincer amb el que els autor haurien de fer, o de voler fer. Però no, aquí donen la consecució al pop electrònic amb una naturalitat i marca de la casa que els deixa a grup de culte igualment. Tot i que sí, sembla més populista, però no serà que la gent poc a poc s'hi va acostumant, gràcies a la resposta dels mitjans i d'altres grups afins o influenciats? Bé, tot és qüestionable. Menys que per a mi, per a la primera llista de "top of" que faig per a Gent Normal, han de (imperativament) estar al número de la por (uuuuuu).

1 comentari:

Arnau Sabaté ha dit...

m'agrada molt la selecció! Blank Dogs ben amunt, així m'agrada"