14 de des. 2009

Finals dels 60: King Crimson i l'orígen del rock progressiu






King Crimson
In The Court of Crimson King
Discogràfica: Island
Any: 1969






El nostre Delorean viatja enrere en el temps i, tot sortint de la plaça del rellotge de Hill Valley després de que en Doc enganxés un llamp, es planta l'any 1969 per visitar els orígens del rock progressiu. In The Court of Crimson King, el primer àlbum de King Crimson, suposa un punt d'inflexió a la història de la música. Les Belles Glòries es posen en marxa per veure el projecte de Robert Fripp, un dels majors virtuosos de la història de la música.

Épica al poder
No és pop, no és rock, no és jazz, no és metal... simplement és virtuosisme elevat a la enèsima potència. Això és el que destil•la In The Court Of Crimson King. Cinc cançons llarguíssimes (la més curta dura 6:08) on els seus components es dediquen a demostrar que són la ostia amb patinet. Per començar tenim '21st Century Schizoid Man', que després d'uns instants d'inquietant silenci, puja com l'escuma gràcies al saxo, que es comença a veure interromput, amb les entrades de la veu, que sona completament distorsionada. A partir del segon minut King Crimson desferma l'eufòria i fa que la cançó vagi donant tombs aparentment sense sentit, amb la guitarra de Robert Fripp compartint protagonisme amb el saxo i la bateria. És completament necessari que qui no hagi escoltat aquesta cançó, que se l'empassi entera. Aquí us deixo un link. El disc continua amb 'I Talk To The Wind', una baladeta on destaquen els vents (que original!). El tema central del disc és 'Epitaph', una balada fosca on domina una gran barreja de textures (melotró, timbal, guitarra acústica...) i que va seguida de 'Moonchild', la cançó d'amor del disc i que dura ni més ni menys que 12:15. Una gran importància dels plats de la bateria per donar ambient i una part central del tema llarguíssima i que juga amb nosaltres. L'àlbum tanca amb el tema homònim 'The Court Of Crimson King', que ens deixa un gran regust de boca. Intentant recuperar un so medieval amb instruments moderns, King Crimson ens porta a la èpica, amb petits interludis que ens serveixen per descansar de l'èpica general que domina la cançó.

I gràcies a ells...
Si diem que van ser un dels pioners del rock progressiu no és per qualsevol cosa. Grups com ara Tool i Mars Volta els tenen entre les seves clares referències. Pel que fa a la banda, continua en actiu, encara que la seva formació ha anat canviant ha mantingut a Robert Fripp, fonamental gràcies a la seva destresa a la guitarra. Aquest monstre que es King Crimson ha deixat varies perles més al llarg de les dècades, com Red, The Construction Of Light o In The Wake Of Poseidon, tots ells brillants. L'ànima de King Crimson, el ja mencionat Fripp, ha tocat a àlbums d'altra gent, com ara el senyor Bowie.

1 comentari:

maRtO ha dit...

per fi, un site que accepta el 'plaer culpable' (?¿) d'escoltar rock prog. hi ha molt material per aquest camí que és imprescindible avui dia.