17 de des. 2009

ENTRE EL HYPE I LES SEGONES OPORTUNITATS


Qui: Wavves + Salvaje Montoya
On: Sidecar
Quan: Dimecres 16 de novembre
eurus: 15

A aquestes alçades tothom coneix la història Wavves. De la seva meteòrica carrera que va portar el projecte personal de Nathan Williams del garatge de casa seva a la fama en qüestió de mesos. I de com aquesta va quedar truncada en un desastrós concert precisament a la nostra ciutat. En el marc del festival Primaverasound i a l’escenari de la sempre influent Pitchfork, el de San Diego va fer bona la dita que diu que les barreges no son bones, i després d’ingerir un combinat de fàrmacs, drogues i alcohol va oferir un lamentable espectacle quan precisament ho tenia més fàcil per triomfar.
L’incident va comportar la immediata separació del seu bateria (en aquell moment Wavves eren un duo) i la cancel•lació de la resta de la seva primera gira europea. A més va anar acompanyada d’una pluja de crítiques (algunes bastant injustificables) moltes de les quals provenien dels que fins aleshores l’havien alabat. Sense anar més lluny, la bíblia de l’indie no va dubtar en fer safareig amb les acusacions creuades i posteriors baralles entre Nathan i alguns components dels Black Lips.

Després d’uns mesos de necessari descans (el propi Nathan va assegurar que l’extensa gira i la sobtada fama l’havien deixat esgotat en tots els sentits) tornava als escenaris acompanyat del gran bateria Zach Hill (Hella, etc) en una sèrie de concerts que el portarien de nou a la ciutat que el va veure caure. Però just quan pensàvem que tindríem els Wavves amb aquest interessant format, el geni dels plats se’ns trenca una mà i és substituït per la base rítmica de Jay Reatard.

Tot i així pensem que “pitjor que el darrer cop no resultarà” quan ens decidim a donar-li una nova oportunitat al penúltim enfant terrible del rock. I efectivament la cosa ha millorat bastant. Almenys s’aguanta sense dificultat dempeus sobre l’escenari i el nou format de trio dota al grup d’un so molt més compacte però necessàriament desbaratat. Repassen amb la requerida intensitat part del seu darrer àlbum (sonen entre d’altres "Rainbow Everywhere", "Beach Demons" o el hit instantani de So Bored) junt amb alguna nova cançó com "The Dregs". Però malgrat d’oferir un divertit concert, continua donant la sensació que en Nathan precisa de més rodatge en directe i que encara li manca aquell plus que necessiten els grups de temporada per passar a ser una realitat consolidada. A més, una mala sonorització (endèmica a la sala) llastra una proposta que, malgrat d’haver nascut amb vocació de sonar descaradament bruta, es mereixia un millor marc. Com també ens mereixíem els (pocs) assistents a la velada, una actuació de més de quaranta minuts, que es respectin d’una vegada els horaris (sobretot quan el metro tanca a les dotze de la nit) i que si és absolutament necessari programar teloners, almenys que no siguin com els d’ahir.

Crònica d'Albert Giralt

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalment d'acord!

Anònim ha dit...

BROMA DE TELONERS!!

ESTIC D'ACORD AMB LA TEVA CRÒNICA