24 de des. 2009

ELS MILLORS DISCOS INTERNACIONALS DEL 2009


Visca la originalitat! Val, no. Hem fet una llista del millor de l'any a nivell internacional, com tothom vaja. Aquest any hem decidit quedar-nos amb 10 noms. No per mandra, sinó per destacar-ne uns pocs que ens hagin semblat especials i no un nombre enorme de discos que la gent pot llegir com si fos la llista de la compra. Evidentment, n'hi ha molts més de 10 i som conscients que alguns dels nostres preferits s'han quedat fora (Grizzly Bear, Lily Allen, Monsters Of Folk, Morrisey i un llarg, llarguíssim, etcètera...). Però vaja, que això és el que hi ha.

10- Wilco, Wilco (The Album ) (Nonesuch Records)
Jeff Tweedy i els seus són gats vells. Les seves passes sempre són segures i busquen una direcció concreta que mai decep. En aquest cas segueixen l’estela de l'anterior Blue Sky Blue, un disc brillant però incomprensiblement infravalorat per crítica i públic. El mateix ha passat amb aquest Wilco (The album), el seu gir cap a l’accesibilitat més pop a nosaltres ens segueix encantant mentre cantem a pulmó la tornada de “You Never Know”. Els tindrem al proper Primavera Sound, a Barcelona.



9- Coconut Records, Davy (Young Baby)
Entenem que la majoria dels projectes d’actors-cantants fan mandra. Però no tots, sinó mireu a la Zooey Deschanel o al seu bon amic Jason Schwartzman, cara visible d’aquests Coconut Records. El seu segons disc manté l’estela que ja havíem escoltat al seu treball de debut: cançons purament pop amb aires de LA. Tornades irresitibles que recorden als Beach Boys com si les cantés en Rivers Cuomo i petits himnes que sempre queden bé a un varis d’estiu. Sinó proveu amb “Any Fun”, primer senzill del disc, la perla pop “Saint Jerome” o “The Summer”.


8- Noise Adicct, It was never about the audience (Autoedició)
Segurament la banda més underground d’aquesta llista, però també una de les més antigues. Formats al 1992 per Ben Lee a les platges d’Austràlia (visca la wikipedia!), el seu punk-pop va encantar a Thurston Moore i a l’irreverent Mike D dels Beastie Boys, que els va fitxar per la seva discogràfica, la mítica Grand Royal. Després de molts anys sense funcionar, enguany han tornat per autogestionar un disc immediat que entra a la primera escolta. Cançons curtes que es tornen hits amb un treball que entra a la primera i no aconsegueixes fer sortir del cap. Tenen el disc per descarregar gratuitament aquí.



7- Harlem ShakesTechnicolor Health (Gigantic Music)
Una de les nostres debilitats amb, segurament, el disc més infravalorat d’aquest 2009. El seu debut és un seguit de singles potencials que ens evoquen des dels Vampire Weekend ( l’afro-indie d’“Strictly Game”) fins als Clap Your Hands Say Yeah (“Nothing but change part II”) amb acabats de mestres del pop a dues de les millors cançons de l’any: “Niagara Falls” i sobretot “Sunlight”. Podrien haver estat el grup de l’any però no han arribat ni a hype després de ser ningunejats per una premsa més pendent del shoegaze i el lo-fi. Aconseguiu aquest disc i reseu perquè, aquest any sí, apareguin pel Primavera Sound.


6- Yo la TengoPopular Songs (Matador)
Uns altres que és impossible no estimar-te. Quan naveguen en l’obscuritat t’endinses al seu sub-món, quan surten a l’exterior les seves melodies són irresistibles. Un disc que té una mica de tot, l’accesibilitat de “Avalon or Someone Very Similar”, els sixties de “If it’s true”, la sonoritat ambiental que obre el disc amb “Here to fall” o “Nothing to Hide”, segurament el hit power pop que marca el disc. Tot i això, l’harmonia desapareix a partir de la novena cançó per obsequiar-nos amb dues peces que passen els deu minuts i que sí, estan molt bé però no pinten massa dins l’estructura general del disc.





5- Phoenix, Wolfang Amadeus Mozart (Glass Note)

I arriba el quart disc dels francesos i és clar, comença amb la millor cançó de l’any. “Lisztomania, think less but see it grow, like a riot, like a riot,oh!”. Sí, escoltes “Lisztomania” i et queda cara d’oh! i penses, com coi seguirà aquest disc després d’aquesta bomba. Doncs segueix igual de bé de com l’inicien perquè el següent tema és “1901”, una cançó trencapistes d’aquelles que et fan començar bé el dia. Alegres i divertits, els Phoenix sembla que han vingut al món a fer-nos la vida més fàcil, o com a mínim més feliç. La calma arriba amb “Fences”, un tema que comença com si es tractés dels seus compatriotes (i estimats) Air, segueix amb ritmes propers al funk i acaba sent un pepino pop. I seguim amb les guitarres de “Lasso” i les tornades perfectes que el bo d’en Thomas Mars, una de les veus més característiques d’avui en dia. “Rome”, que sona com si els Strokes escoltessin electro abans de tornar a saltar amb “Countdown”. I les cançons van caient i no es relaxen ni un moment per acabar un disc pràcticament perfecte.” Well, well, well, well, well, well, well, Do you know me well? Girlfriend?”. Sí, la profunditat de les seves lletres no serien la constant de la banda. Però i què? Phoenix és per ballar i passar-ho bé. I amb aquest Wolfang Amadeus Mozart ens ho hem passat millor que mai.





4- The Pains Of Being Pure At Heart, The Pains Of Being Pure At Heart (Slumberland)

Segurament un dels top-5 més clars d’enguany i, sens dubte, el millor debut del 2010. El problema amb els The Pains Of Being Pure At Heart arriba amb els seus directes, que sent benèvols, semblen una broma. Amb aquesta dicotomia entre el mal regust de boca que ens va deixar la seva recent visita a Barcelona i el disc que s’han marcat, hem acabat decantant-nos per oblidar que un dia vam escoltar els galls de Kip Berman i la posse de Peggy Wang, perquè el paper de la nord-americana d’origen asiàtic dins del grup sembla això, una posse. Però finalment, al cèsar el que és del cèsar, i cal reconèixer que el seu primer disc és una joia d’immediatesa lo-fi juvenil, pràcticament adolescent. Abanderats d’aquesta nova escena indie de NYC (i en van...) amb gent com les Vivian Girls o els Crystal Stilts, els TPOBPAT han fabricat una llista de hits sorollosos però de melodies càlides i cors enganxosos d’una banda que sembla com si els Cure haguessin agafat un pedal distorsionat dels My Bloody Valantine per fer cançons de noise-pop com feien els Jesus and Mary Chain però molt més immediates. Com descriure, sinó, cançons com “Young Adult Friction”, “Come Saturday”, “Everything with you” o “A teenager in love”?






3- Berri Txarrak, Payola (Roadrunner)

Payola és un terme utilitzat als Estats Units i que parla sobre els diners que paguen les discogràfiques als punxa-discos perquè posin les bandes que porten. No sabem amb quina intenció han titulat així el seu nou disc els Berri Txarrak, tot i que sé que és cert que les seves cançons no les sentiríem a les ràdios (convencionals) ni pagant. Els de Lekumberri tenien la difícil missió de superar, o com a mínim igualar, l’obra mestra rere obra mestra que s’han anat marcat durant la darrera dècada, l’últim, el Jaio.Musika.Hil (GOR, 05) a més de suplir la baixa de Mikel Lopez a la guitarra. A tot això, cal sumar els problemes que ha tingut amb la justícia el cantant Gorka Urbizu, detingut per ser un dels administradors del web, clausurat per l’Audiència Nacional, Gaztesarea. Doncs dit i fet, els bascos s’han endut tota la ràbia acomulada fins a Nova York perquè Steve Albini (Shellac) els produeixi un disc sense fisures on podem sentir metralladores hardcore, rock’n’roll, trash metal i tota la contundència a la que ens tenen acostumats. Cançons com “Folklore”, “Maravillas” o “Hasi Eta Bakatu” són perfectes i ens demostren que estem davant un dels grans grups a nivell internacional de l’actualitat.






2- Jarvis Cocker, Further Complications (Rough Trade)(Slumberland)

Hi ha persones a qui els prova que els deixi la nòvia. Jarvis n'és un bon exemple. Further Complications ha recollit critiques desiguals de la premsa especialitzada, però a GN us donarem 5 motius pels quals podem dir sense dubte es un dels discos de l'any. Punt 1: Sense ser continuista ha fet un disc a l'alçada de Jarvis (2006), o fins i tot millor. Punt 2: Ha fusionat inmillorablement el neoromanticisme de les seves lletres amb el punk, la música disco o el rock. Punt 3: Ha fet la balada de l' any. Punt 4: Té un gran directe que vam poder comprovar al Primavera Sound d'enguany. Punt 5 i no menys important: és del Barça.





1- Animal Collective, Merriweather Post Pavilon (Domino)

Val, sí, ho reconeixem: som uns previsibles. Hem fet igual que tot quisqui (Pitchfork, Stereogum...) i posem el disc d’Animal Collective al número 1 del podi. A priori hauria de ser difícil d’explicar que un bloc que es diu Gent Normal acabi rendit a una música tan difícil d’explicar com la que proposen Panda Bear, Avey Tare i Geologist. Però res més lluny, el col·lectiu animal ha fet una proposta que resumeix el que ha estat una dècada i ens dóna la benvinguda a la nova, la dels grups i estils híbrids que combinen tota mena de sorolls amb estructures clàssiques de molts, moltíssims gèneres musicals coneguts fins ara. Només així s’explica que la melodia de “In the flowers” la puguem cantar amb una guitarra acústica mentre ells l’acompanyen d’industrialitat i atmosferes flotants, que “My Girls” sigui una cançó pop gairebé èpic que et pugui fer saltar d’emoció mentre toquen una maquineta, que arribi “Summertime Clothes” i repeteixi un teclat encisador mentre se t'enganxa una tornada o que “Bluish” et transporti dins d’una piscina de bombolles que flota amb la melodia. La cançoneta que hem anat sentint a tot arreu és que aquest és el disc més pop de la banda de Baltimore, potser sí, però el fet és que tot el que pugueu llegir d’aquest Merriweather Post Pavilon serà veritat, però no deixa de ser un disc d’Animal Collective, és a dir, un treball que no és del tot accessible al gran públic. Proveu d’escoltar-lo, potser al principi costarà, o potser no, però el que compta, al cap i a la fi, és que les regles del joc han canviat i ens trobem davant la perfecció d’aquesta revolució.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Home!Per fi algú que recorda que els Berri Txarrak s'han marcat un discazo!

Felicitats per la llista, està molt bé

Xavi

Anònim ha dit...

On són l'Hombre Lobo d'Eels i el Sometimes I wish we were an eagle de Bill Callahan???

JG ha dit...

Amic Mç,

Només en podiem posar 10 i ja et dic que ens ha fet pena deixar-ne molts. Ara, també et dic que el d'Eels no el teniem present, sí el de l'amic Callahan

Anònim ha dit...

Llastima que el de animal colective estigui mal produit... pero es un discazo!! no pots pujar molt el volum pero es un discazo!
HdH

Anònim ha dit...

On és el 'Catacombs'?