31 des. 2009

ELS MILLORS DISCOS CATALANS DEL 2009

No us enganyarem, ens ha costat molt decidir quin seria el nostre número 1 de l’any d’aquest 2009 a nivell nacional. I una altra vegada només 10, i una altra vegada ens en hem deixat moltíssimes coses que volíem que entressin (Arthur Caravan, Senior i el Cor Brutal, Anímic, At Versaris...). Però vaja, pensem que ens ha queda una llista maca en el que has estat un bon any per la música catalana. El 2009 serà recordat per l’any dels Manel (tot i que el disc sortís a finals de l’any passat) però també per grans treballs que, sense la promoció dels barcelonins, han fet discos excel•lents i que avui repassem. Aquesta és, doncs, la nostra llista dels millors discos catalans del 2009.

10 – The Unfinished Sympathy, Avida Dollars (Subterfuge)

Ho reconeixem, per un moment (o dos) havíem dubtat de la banda d’Èric Fuentes i companyia. El seu disc anterior ens havia deixat una cara una mica escèptica envers els camins que semblava agafar al mítica banda de Barcelona. Maleïts pecadors de nosaltres! Els Unfinished s’han tornat a marcar un disc excel•lent, potser sense la ràbia d’aquells Rock For Food o An Investment in Logístics, però amb cançons que, com sempre, passen del hard-core al rock i que ara també els apropa al pop. Us trobàvem a faltar!

9- La Banda Municipal del Polo Norte, La mejor hora para Despertarse (Autoeditat)

Una de les revelacions de la temporada. LBMDPN ha debutat amb un primer disc de pop-indie clàssic que entra de bones a primeres. D’escolta immediata i cançons recordables, els de Barcelona no es compliquen la vida i ataquen allà on fa mal. Però no us deixeu enganyar per temes que semblen fàcils, les seves lletres amaguen ironies que es converteixen en veritats incontestables i reivindicació social. Per això, segurament, no tenen problema en fer una versió de la Internacional estil pop mentre ens parlen de la decadència del traspàs entre la joventut i això que diuen que és ser adult.



8- Maria Coma, Linòleum (Amniòtic Records)

Doncs sí, aquest és un any de debuts, de fet cinc dels deu millors treballs de l’any ho són. I entre ells ha aparegut la Maria Coma, membre també d’U_mä. Acostumats al que havíem sentit amb la banda que comparteix amb el Pau Vallvé, aquí la Maria se’ns torna més accessible (això sí, amb les lletres bizarres de sempre) per portar-nos cançons preciosistes i encantadores. Amb una promoció original que marca una nova manera de fer les coses en aquest país des d'una base underground, el debut de Maria Coma és apte per tots els públics. Si no us ho creieu, poseu-li “Gat” al vostre germà petit o “Dormint” a la vostre mare. Els encantarà, com a nosaltres.

7- Two Dead Cats, La Curiosidad mató al Gato (Aloud Records)

Un d’aquests nous grups que més ens estimem. I no només perquè va ser la primera banda que vam entrevistar o per, com ja hem dit i no ens cansarem de repetir-ho, la agradable sorpresa que ens van donar al PopArb. Two Dead Cats són soroll, mala llet i festa, tot en un i al nostre servei. Amb uns directes que no deixen indiferent a ningú, els TDC beuen dels Pixies, els Refused o els Nueva Vulcano i no pararan de créixer tot el que ells vulguin. Com un dia va dir el nostre amic, i col•laborador, Lluís Huedo: “Abans els veia com un grup amic meu, però joder, ara són una banda de puta mare”. Feu-li cas.



6- Oníric, Sin Técnica (Cydonia)

Que no us enganyin les primeres impressions. Tot i ser una cantuatora folk, la Maria Rodés no s’ha quedat amb el recurs fàcil d’aquesta onada arribada des de les espanyes en aquest sentit. No espereu veure ni una Russian Red ni una Anni.B Sweet. Res més lluny de la realitat, la Rodés s’atreveix amb molt més i arrisca una cançó rere l’altre oferint-nos una mica tot: bossanova, ritmes brasilenys, pop i inclós amb el rock. Ja ho vam dir fa res, esperem amb moltes ganes el seu debut en solitari que apareixerà l’any que ve, perquè la riquesa musical que s’intueix en aquest Sin Técnica és brutal.





5- Joan Miquel Oliver, Bombon Mallorquin (DiscMedi)
Evidentment que en Joan Miquel Oliver no podia faltar a la nostra llista. Sigui amb la seva banda, Antònia Font, o en solitari, l’Oliver és segurament el músic més especial que ha parit aquest país els darrers deu anys. El seu nou bombó comença amb contundència, sons pràcticament industrials a “Lego”, amb uns increïbles arranjaments de violí (recurs que ja ha utilitzat l’Oliver amb els Antònia Font) i segueix amb el seu costumisme surrealista, que parla de gelats mítics a “Polo de llimona”. I en JoanMi se’ns torna a posar de conte, com ja havia fet amb “Hansel i Gretel”, amb “Final Feliç” i és que el mallorquí posa les seves veus més alegres a les cançons més tristes, i no entenem perquè, però ens encanta. Un altre recurs habitual de l’Oliver és la seva fascinació pels extraterrestres, marcians i demès viatgers espacials als qui el mallorquí dona veu i sentiments a “Marcianet de Mart”. I així, una a una, van sorgint a la llum totes les temàtiques que sempre ens ha apropat Joan Miquel Oliver al llarg de la seva carrera. Perquè no ens enganyem, en JoanMi no ha fet res que no ens hagués ensenyat ja. És aquest recull de lletres recurrents i sons inimitables, alguns més experimentals que altres, el que forma la base de Bombón Mallorquin, un disc més de l’Oliver que, com tot el que fa, s’apropa al nivell d’excel•lència que només demanem i exigim als genis com ell.





4- El Petit de Cal Eril, I les sargantanes al sol (BankRobber)
Joan Pons o el que és el mateix, El Petit de Cal Eril, és la revelació indiscutible de l'any... i s'ho mereix. La banda de Guissona ha passat molt temps a l'ombra preparant el que ha estat el seu segon treball ja que, encara que tothom pensi que és la seva primera referència, El Petit de Cal Eril s’ha passat anys picant pedra. Després d'escoltar les dotze cançons del disc, ens hem trobat amb una lliçó de folk rural ben entès amb tics psicodèlics i una forta influència de la cultura popular. Segurament la gran virtut del disc de El Petit de Cal Eril és haver-nos demostrat a un urbanites com nosaltres (el 95% de la redacció d'aquest bloc) que el terme “de poble”, s'allunya definitivament d'un cert al•lè a ranci per amagar cançons entranyables i lletres que tenen la capacitat de moure's entre la ironia i la brutalitat, entre la innocència i la mala llet a cada vers que escoltes. Una onada de llum amb molta més pretensió del que sembla a primera vista. Quan l'escoltes per primera vegada, et sembla un disc per nens petits, però a mesura que passa pel reproductor de l'Ipod, un se'n adona que és un disc madur, adult i que guarda matisos a cada frase. Benvinguts al món de Joan Pons, un món de nenes que ballen sardanes, un món d'elefants, de calamars i d'amics molt alts.





3- Joan Colomo, Contra todo pronóstico (B-Core)
Només fa un mes que vam escoltar aquest disc, i des de llavors que no hem parat d’escoltar-lo, no hem pogut. Joan Colomo (també membre de La Celula Durmiente, Zeidun i The Unfinished Sympathy) ha fet el disc més complet que s'ha escrit aquest any als Països Catalans, a partir d'aquesta màxima ja cal posar-se en guàrdia. Fa la sensació que en Colomo no es preocupa massa dels estils que està tocant, simplement li surten així i per aquest motiu, es permet el luxe de composar una cançó cabaretera (“La Mort” o “El Camí”, amb uns enormes violins) i passar als estils mexicans de “Todo es tan jodidamente relativo” o el rock de “El abismo de uno mismo”, on en Colomo ens explica que no sap com explicar les coses, que escriu malament. Ei, no el cregueu, ni de conya. “Tots els éssers que creia que eren dolents la veritat és que ara em semblen bona gent. I tant se val si diuen que això és el mal perque l'infern real és el mon laboral”. Una senzillesa brutal, una veritat aterradora. A més de cançons eclèctiques i diferents, en Colomo és permet el luxe de cantar-nos un hit a l'alçada d'un campanar a l'únic moment pop del disc:“Un comino”, un moment, per cert, que ja val un disc sencer. Un altre tema a destacar són els diversos registres de veus que agafa l'artista en el disc, per més mostra la veu de “L'ocell”, que a dia d'avui encara et deixa pensant si és de nen petit o terriblement desgarradora. Un disc totalment adictiu que ens demostra que Colomo és gran, molt i molt gran.





2- Nueva Vulcano, Los peces de colores (B-Core)
Nueva i Vulcano són, segurament, dues de les paraules que s’han escrit més en aquest mes i poc de vida del Gent Normal. No és per casualitat, som fans d’aquesta banda des de sempre i veure’ls traient un disc nou és, per nosaltres, tot un esdeveniment. I quan va arribar el moment d’escoltar les seves noves cançons ens van posar el somriure des del primer track. Tot això perquè comencen amb “Dulce y Acida” i “Te debo un Baile”, dues cançons que van directes a les llistes dels seus millors temes i que inevitablement marquen la resta de disc. Petites històries d’amor amb unes lletres que s’entenen a la primera, fet als que no ens tenia acostumats l’Artur Estrada, i que s’acompanyen d’una contundència sonora brutal que sembla descarregar la ràbia que han anat guardant els Nueva durant els seus tres anys d’inactivitat. A partir d’aquí, el que escoltem és un disc que viatja al país dels migtemps del hard-core i que intercala moments brillants (“Amor Moderno”, “África”, “El Ataque”) amb d’altres que, malgrat semblen baixar un pel el llistó, en directe guanyen moltíssim (“El Arco del Triumfo”, el cas més clar). Amb la total certesa de que l’Artur, en Wences i l’Albert no ens decepcionarien, els Nueva Vulcano tornen, de nou, a regnar dins l’escena independent de Barcelona, recuperant un tro que mai havien perdut però que necessitava nou material per acontentar als súbdits.





1- Mazoni, Eufòria-5 Esperança-0 (BankRobber)
Què Jaume Pla no està content amb com funcionen les coses és evident. D’altra manera no s´explica que el quart disc de Mazoni destil•li aquesta desesperança, nihilisme i pessimisme que sentim a cada una de les seves cançons. El de la Bisbal de l’Empordà acaba aquest 2010 consolidat com el lletrista excel•lent que ja havíem intuït als seus discs anterior amb cançons com “Ulls de gat mesquer”, “Perduts en la boira” o “El riu”. Pla parla ataca tots els estaments i clixés de la societat contemporànea però no ens aporta solucions revolucionaries, tot el contrari, els col•loca al punt de mira i posa els punts sobre les i’s. A aquest mal humor general del disc, l’empordanès li afegeix una intensitat rock que s’allunya uns graus del seu treball anterior–més pop- Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber,07) i que ens aporta una versió millorada de Esgarrapada (Bankrobber,06). Mazoni es trobava amb una dicotomia que només ell podia resoldre, era la de seguir apostant per cançons més pop i accesibles (“Memòria” o “Cap al mar”) o, pel contrari, buscar l’experimentació, les cançons no-fàcils i els tocs psicodèlics. I és la –encertada- decisió de no buscar la melodia “mes comercial” la que fa de Mazoni un artista diferent. El millor exemple és començar el disc (i agafar-la, com a primer senzill) amb un tema com “Eufòria”, una declaració d’intencions del que ens trobarem del disc, de pujades, de baixades, fins i tot de degradació psicodèlica (“però ara no me diguis res, que m’espantes el morat. El morat és per mi sol, no puc donar res als altres”). Un títol com “Ei, que surt el sol” si que ens podria posar eufòrics, l’eufòria que, fent honor al títol del disc, en Mazoni ens dona a cada cançó, amb petits segons, a cada tornada. Una versió 2.0 de “Cap al mar” del disc anterior amb referències a The Cure i els Beatles, dos dels grups referents de Pla malgrat en aquest disc queden amagades per aires més psicodèlics i agressius com els dels Happy Mondays o els primers Stone Roses del Madchester dels 80. “Apocalípsi Now”, exemplifica perfectament el missatge de Mazoni en aquest disc, la filosofia del “aneu a la merda”, del demostrar que les coses no funcionen i no funcionaran. Això és una guerra, i de guerrilles, que campi qui pugui.
Una de les novetats d’aquest Eufòria-5 Esperança-0 són les incursions de la banda en l’electrònica, estil amb que ja havia tontejat Mazoni (“Llampec/Ull de Vellut”) però que ara s’accentua i s’amplia a “Caputxeta” (amb uns cors irresistibles, per cert) i a “Inspira, conspira”. La part final del disc del de la Bisbal és un compendi de tot el que ofereix a dia d’avui Mazoni: rock psicodèlic a “Bruixes”, pausa pesimista a “(fals)Infinit) i un hit més clàssic a “Cercles”, segurament el tema més fàcil, més radiable i més accessible de l’àlbum, i en Pla el posa al final, com si li fes nosa quan en realitat és una gran cançó. Amb un hit pop en potència acaba un disc que de pop en té molt poc, però que d’arriscat en té molt. Aquest risc (i aquestes cançons) són els que donen el plus que gaudeix Eufòria 5-Esperança 0, els que fan d’un disc, el millor de l’any.

Mencions d'honor a càrrec de Lluís Huedo

QA'A - Chi'en (Màgia Roja, 2009)

Quasi al temps de descompte del 2009 ens trobem amb aquest disc. Màgia Roja (el seu propi segell) treu el disc i l'ofereix en descàrrega gratuïta, i és per això que tant aviat com ho vaig saber me'l vaig baixar, aquesta sort he (hem) tingut, sinó, no haurien entrat a cap llista, a la del 2009 per tard i a la del 2010 per no ser del 2010.

La seva anterior referència era una mica insostenible, apuntava maneres però ja està, era el que es diu popularment com molt soroll per no res però això ja és passat, amb Chi'en han arribat molt amunt. Haig de dir que no el puc valorar del tot ja que apenes he tingut temps d'escoltar-lo, però té pinta a que en els propers mesos anirà pujant reproduccions al last. A cada escolta guanya enters, a cada escolta un se'n adona de que està davant de quelcom estrany: un molt bon disc de soroll i psicodèlia, i això costa de trobar per aquestes contrades. A cada escolta un mou el cap amunt i avall dient sí, això és algo gran, a destacar. Però encara no sé quant més han de pujar, quina serà la escolta en que ja no confirmaré o augmentaré més el disc interiorment, a on arribarà?

Za - Macumba o muerte (acuarela/gandula, 2009)

Aaquest trio (o duo, o els que siguin) han signat un dels discos més esperats y més sobrevalorats de l'any. De fet, de tot el disc, jo em quedaria amb la meitat i descartaria la resta (i no em refereixo a cançons). I doncs, perquè mereix una menció d'honor? M'és molt difícil deixar al grup més interessant que tenim per aquí fora d'aquesta llista. I és que Za ens estan aportant molt i no es cansen, així que això és més un vot de suport que de meritatge, i és que estic segur que seguiran, siguin dos, siguin tres, al capdavant dels grups destacables del nostre petit ventall.







8 comentaris:

Lluís Huedo ha dit...

A mi sempre se m'ha de fer cas! Fins i tot quan em contradic!

JG ha dit...

tela amb Za xD

Anònim ha dit...

Llista molt encertada, però us heu deixat Joe Crepúsculo!

Muntsa ha dit...

A mi 'Caputxeta' i 'Apocalípsi Now' de Mazoni m'encanten!

A l'amic Crepus l'haurem de posar a la llista de músics que ens cauen millor...ens agrada més ell que la seav música! XD

Albert Lloreta ha dit...

em falta l'himalaya i el bombón més amunt i teniu la llista definitiva!

quique ha dit...

i els Sedaiós?! aiaiaiiiiii

Anònim ha dit...

Sincerament, Sedaios és un grup bastant mediocre. Jo els vaig veure al concert dels Wave Pictures i van estar fluixíssims.

Potser se'ls ha de donar una altra oportunitat... però vaja, tela aquella nit a la 2.

Els que si que trobo a faltar, i molt, són als Anímic!!!!

Borja ha dit...

Vaja, a mi em van agradar molt els Sedaiós abans de TWP. Però és que també m'agrada el disc i ja sabia què en podia esperar. Trobo a faltar també Tarántula i Extraperlo.