1 de des. 2009

EL DRAMA DE MIRAR ENDAVANT



THE NEW RAEMON
La Dimensión Desconocida
Any: 2009
Discografica:B-Core


En un post escrit no fa massa dies vam parlar de Ramon Rodriguez com aquell cantant que és un ídol de jovenetes. Conyes a banda, en Rodríguez ha aconseguit, com varem poder observar al seu darrer concert a l’Heliogabal amb Tiny Vipers, que les seves aparicions en directe s’hagin convertit en un karaoke de noies a les que se’ls regiren les hormones al veure’l. Es graciós adonar-se, una mica des de fora, com el líder de Madee ha arribat a un tipus de públic que mai assistia als concerts de la banda emo-core catalana. Rodríguez, que ara és The New Raemon, sembla haver aparcat els seus projectes més sorollosos per quedar-se, almenys per una bona temporada amb el seu alterego de cantautor pop. Això ha priori és una mala notícia per uns fans declarats de Madee com nosaltres. Però vaja, que després escoltem el seu darrer disc, La Dimensión Desconocida (B-Core, 09) i també ens surt un somriure a la boca.

Perquè si alguna cosa ens demostra The New Raemon és la riquesa del músic que es troba al darrera. No tant per aspectes tècnics o per fer un grapat de bones cançons, que també, sinó perquè ens mostra un artista eclèctic, atrevit i que mira endavant sense girar el cap. Només així s’explica que després d’un disc i un EP que es movien entre un folk més acustic i el cantautor modern relaxat ara comenci el disc amb una cançó purament pop com és “La Siesta” que, això sí, es manté en els mateixos paràmetres lèxics que A proposito de Garfunkel (B-Core,08), amb un humor pessimista, amb aquell aire derrotista del que cau en el mateix error una vegada i una altra. I segueix amb “Estupendamente”, que no deixa de repetir una història que ja havíem sentit abans, però que de moment ens segueix agradant i que pel que hem pogut veure, funciona molt bé en directe. Els millors moments del disc apareixen amb “Variables”, el primer senzill de l’àlbum, i la èpica pop de “Por tradición”, amb pujades i baixades irresistibles. “Dramón Rodríguez” ens la podem prendre a broma (algú a la sala no havia utilitzat aquest AKA amb The New Raemon?) però la cançó, amb un piano que acompanya perfectament la melodia, ens ensenya una autoparòdia del projecte de cantautor del cantant de Madee: “con la cara sucia de cantar mentiras”. I un se’n adona que no ha de prendre’s massa seriosament els missatges poc esperançadors del personatge que amaga The New Raemon, icona de la que se’n riu el propi Ramon Rodríguez.

Paradoxament, la cançó que dona títol al disc, “La Dimensión Desconocida” és un tema que, estilísticament l’esperàvem més a La Invasión de los Ultracuerpos (B-Core,08), l’EP que obria “Sucedaneos”, que bastant incomprensiblement apareix de nou a aquest disc. Incloure aquest tema a aquest disc és un error, més si tenim en compte que l’EP era un recull de cançons que havien quedat del primer disc. Si La Invasión de los Ultracuerpos era una continuació de A proposito de Garfunkel, “Sucedaneos” s’havia de quedar allà i donar pas a la novetat, tot i ser una gran cançó, sí. El disc acaba amb un tema curt, com la majoria de pistes de l’àlbum, que majoritàriament no arriben als tres minuts. “La recta final” és un altre exercici de repetició sobre els desastres i penuries que viu l’artista amb una harmònica que li dona un bon sentit d’outro al disc.

I anem acabant arribant a la conclusió que The New Raemon ha tornat a fer un bon disc que ha reformulat el projecte, almenys parcialment. El problema arriba amb la temàtica de les cançons, que potser sí que haurien d’anar deixant aquest al•lè continuista si no vol semblar que sempre estem escoltant el mateix. El disc guanya al principi, quan s’arrisca a “Por traición” i ens fa riure a “Dramon Rodríguez” i perd quan ens sembla que fa el mateix que als dos discs anteriors. Ha arribat l’hora de seguir endavant sense mirar endarrere, així aquest La Dimensión Desconocida ha de ser un notable disc de transició cap un nou saltet. 7

(Des d’aquest post aprofitem per fer una pregunta: Per què Madee no apareix a cap llista del millor disc estatal de la dècada?)

2 comentaris:

Elena ha dit...

Apunt. Al 2007 el treball Antarctica de Madee va ser escollit millor disc de l'any per la revista Go.

JG ha dit...

Però a la llista de MondoSonoro de la dècada? joder que no apareix i sí Dorian, DORIAN!
I a RDL tres quarts del mateix. Una pena que oblidin l'Antartica o l'Orion' Belt a les llistes aquestes de la dècada