1 des. 2009

DONCS NO, NO DEMANEM MÉS...



Qui: Nueva Vulcano + Vistalegre
On: Espai Jove La Fontana
Quan: Dijous 26 de novembre
eurus: 6

Nueva Vulcano no és un grup que es prodigui gaire pels escenaris. De fet, ha estat un bon temps parada la cosa. Per sort, han tornat als escenaris per presentar el seu nou disc després de quatre anys sense treure nou material a excepció del grandiós EP de Los Días Señalados (B-Core,07), on mai dues cançons havien donat per tant. Però resulta que aquest 2009 ens ha deixat un perla que es diu Peces de Colores (B-Core,09) i el passat dijous tocava presentar-lo.

La primera notícia que vam tenir que existia una sala de concerts al Casal de Joves La Fontana de Gràcia va ser al veure l’anunci de la presentació de Nueva Vulcano (tot i que alguns membre de l’equip ja l’havien “sofert” al LEM). De dia és un espai amb biblioteca i oficines on demanar subvencions, de nit és transforma en una sala de concerts on una de les bandes més mítiques de l’escena barcelonina presenta disc, curiós si més no. Tot i que el concert havia de començar a les 21h, els Vistalegre van començar a tocar amb tres quarts d’hora de retard amb una sala que, tot i esgotar entrades, presentava un tres quarts d’entrada. Una sala, per cert, que tot i no tenir una sonoritat massa aconseguida és 100% aprofitable per cobrir la mancança de sales de format mig que hi ha Barcelona.


En Santi Garcia amb els ulls tancats i la vista alegre

Al que anàvem, els Vistalegre van ser els encarregats de disparar el tret de sortida a la nit. Era el primer cop que tocaven en directe i ens trobàvem davant la incògnita de veure com serien les seves cançons ja que, a dia d’avui, no n’han penjat cap al seu myspace. Tot i el segell de qualitat que pressuposàvem al fet que dels tres membres de Vistalegre un sigui en Santi García (No More Lies i cap visible dels Ultramarinos de Sant Feliu) i un altre en Marc Clos (multiinstrumentista i col·laborador dels propis Nueva Vulcano al seu darrer disc) la veritat és que no van fer un gran concert. El primer problema amb el que es van trobar –i que es troben molts grups- és que el so semblava expressament preparat per Nueva Vulcano i l’estil de les seves cançons, que van des del pop-punk passant pel power pop i el hardcore melòdic de cors èpics estil Pennywise, disten bastant del dels graciencs, de molta més contundència. Així doncs, amb les guitarres altes , els micros baixos, la sonoritat de la sala que no ajuda i la gent més pendent de les cerveses i les relacions socials, el concert de Vistalegre no va ser massa lluït. Tot i això, cal donar un vot de confiança a unes cançons que en disc poden sonar molt bé, tot i que el seu estil de música sembla encarcarat en l’època adolescent, que molts hem passat, dels hardcore melòdic.


Artur Estrada, vocalista i guitarra de Nueva Vulcano

“Se metio conmigo, se metio en mis sueños”. Els Nueva Vulcano van anar per feina des d’un primer moment. Pocs grups del panorama independent poden sortir a un escenari que de les primeres sis cançons, quatre siguin temes de l’alçada de “Dulce y Ácida”, “Te debo un Baile”, “Mano Izquierda” y “Predominio del Sol”. Per fi escoltavem un concert de Nueva en condicions, res del Niu, l'espai Jove de l'Eixample o tuguris no aptes per a música, aquí varen sonar nets, contundents i sorollosos , tocant les quatre primeres cançons del nou disc sense pausa i inclòs van aconseguir que “El Arco del Triumfo”, segurament un dels temes més fluixos del disc, ens agradés i acabéssim cantant a pulmó un mig temps que mai acaba d’esclatar. Després de ventilar-se mig disc en un obrir i tancar d’ulls van seguir amb els dos temes de l’EP, també seguits i perfectes, de fet perfecte és l’única paraula que pot acompanyar “Mano Izquierda”. Si l’Artur i companyia volien un bon començament, sens dubte que el van aconseguir, calia rematar. I per començar una antiga perla: “El Día de la Luna”, i amb ella va començar una segona part de concert on temes antics i nous van anar sonant mentre les primeres files feien mosh i la resta de gent no parava de cantar cançons com una magnífica “Amor Moderno”, “El Dia de Mañana” o “Urgencias”. La banda va estar cada vegada més còmode a l’escenari, de fet jugaven a casa, a Gràcia i amb molts amics a la sala, però no oblidem que era una presentació del disc, i així s’ho van prendre el trio barceloní, en aquest cas quartet amb l’ajuda d’en Marc Clos al teclat, vibràfon i percussió. Tocades pràcticament en ordre cronològic van encarar el final del bolo amb el “se acabo lo que se daba” que l’Artur canta a “África” i que li dona aquest toc afro-indie tant de moda ara mateix ("los Nueva ven el mar, los Za y los Nisei ven África") i, com no, “Sagrada Familia” per tancar el concert.

I es clar, si acabes així, directament no pots acabar. Teníem massa ganes de Nueva Vulcano com per marxar sense un bis. I el van donar amb dues cançons, una d’elles la mítica “Esto no es París”, amb el públic embogit i ells fent més soroll que mai. Van marxar i van tornar per fer un segon bis, en aquest cas per acabar amb dues cançons pràcticament de col·leccionista,”Dinamita” i “Segundas Residencias” de la seva primera referència, Principal Primera (B-Core, 03). Així s’acomiadaven uns Nueva Vulcano que ens van fer viure una espècie de karaoke de petits grans himnes de Barcelona, que al cap i és el que son uns Nueva que van tornar a demostrar que tenen un dels directes més contundents de l’escena nostrada. Són compactes, emotius i tenen les millors cançons. Algú demana més?

Sí?
Aquí teniu:


Es recoma l'us d'auriculars, posar el vídeo en 'HD is on' i veure'l a pantalla completa

4 comentaris:

Albert ha dit...

Molt bé la crònica, tot i que per mi El Arco de Triunfo és una molt bona cançó. Més letàrgica però intensa. Més emo potser, que tant m'agraden a mi, a l'estil de Dinamita, Segundas Residencias o Sobremesa.

Ah, en Roger Ortega també és un ex-No More Lies. I Segundas Residencias la van tocar? No me'n recordo xD

Salut!

Anònim ha dit...

No, segundas residencias no la van tocar, va ser "Quiromancia" la última.

Anònim ha dit...

poca musica has escoltat amic si em compares els VISTALEGRE amb els Pennywise o la musica adolescent passada, desafortunada critica.

JG ha dit...

Hola anònim amic,
Si la darrera cançó que van tocar no et va recordar als Pennywise doncs que vols que et digui? A mi sí.
I crec que la gent va sortir bastant descontenta del seu bolo, no són paranoies meves, vaja.