28 de des. 2009

CRÒNICA PRIMAVERA CLUB'09 · DISSABTE


El passat dissabte 12 de desembre era l’últim dia fort del Primavera Club, i potser, el gran. Com a mínim jo tenia la màxima acumulació d’artistes rellevants suficients per prendre-me’l així. Tot suau començà Monasterio amb Fred i Son. I així suaument, com una brisa, va passar. A Caballo Trìpode, els següents, a la sala ja hi havia un públic nombrós, però desgraciadament no era per veure’ls a ells. Bé, sí, segur que hi havia gent expectant per veure els de Gandia, però no. El seu punk, post punk rock, va quedar com una pistola amb la pólvora mullada, i és que potser ells també n’eren conscients. No cal dir que molts dels que volíem ser-hi presents vàrem ser rellevats per fans de Scoutt que estaven posicionant-se, amb la conseqüent condició de fer-nos mal veure el concert adaptant-nos a un altre “point of view”.
Abans d’hora, i amb una sala tensa i sobresaturada Scout Niblett apareixia sobre la tarima del petit tuguri anomenat Monasterio. La concentració de les mirades requeia sobre ella, la gent esperava que comencés. Cansats d’estar tancats al búnquer volien el premi a l’esforç i la perseverança. Jo era a dins, cosa que significa que no estava a fora, cosa que significava que tampoc estava a casa, i tot i això, pel que m’han comentat a fora, amb el cartell d’aforament complet penjat, hi havia una cua per entrar de tres parells de collons. Una cua suficient com perquè, abans de començar l’afrodisíac Niblett, rebéssim una trucada dient que ja ens veuríem més tard.
Llanguida i solemne, dura i extremada cap a algun lloc, Scout va donar un discurs d’actitud davant la vida pel qual no era necessari entendre l’anglès. La fragilitat a la qual aconsegueix fer arribar les seves melodies és angoixant, tant com els seus punts més durs i foscs, més cridaners, més punks. Estava destinat a ser el concert del dia i del festival, casi ho va ser; si les condicions haguessin sigut més òptimes, qui sap, pot ser ho hauria estat.

Ja quan vaig fer el Pre Primavera per aquí mateix, no em vaig atrevir a posar-me molt dur amb els temps i distàncies, només vaig donar-li unes pinzellades, en canvi si ara, per exemple, em preguntessin quan es triga de Monasterio a Sidecar respondria: -Si vens d’Scout Niblett i vas a Atención Tsunami, cinc minuts-.

Amb el concert ja començat i la sala aspirant a l’“aforament complet” tant de moda aquests dies, aconseguim baixar i poc a poc (en un parell de temes) ens posicionem força endavant, i quina diferència, el que sonava a darrera era bastant basura, però allà al mig, Atención Tsunami sonava a algo que encara no havia sentit en ells. De la experimentació tímida que semblava que jugava a buscar i en que la solució o consecució no era trobar res, sinó la recerca en sí mateixa, ara em trobo amb un grup que té ganes de donar un cop sobre la taula. És inevitable caure en les comparacions amb Standstill o delorean, que per distants que semblin, es troben a aquí. El que més vaig trobar a faltar va ser un públic voluntari, vull dir: als concerts que els havia vist fer, tant amb Healthcontrol com amb Atención Tsunami, el públic venia a veure el grup i prou, al PC es notava molt la dilució festivalera, la repartició (repatriació?) del “seu” públic i tal, llàstima per que podria haver estat de lo mésinteressant.


El caball de Caballo Trípode

Les cerveses anaven passant, algun kebab o aliment ràpid i barat (de fet em sembla que va ser un estofat paKistanès, o algo així, però per error, eh? juro que no volia menjar bé) fins uns deu minuts abans que els Woods comencessin a tocar, que és quan vam entrar al Jamboree. I aquí, senyors meus, varem donar amb el concert del Primavera Club d’aquesta edició 2009.
Pocs sabran lo poc que m’agraden les llistes, els tops, les comparatives i demés contraposicions objectives que són subjectives de l’objectivitat amb que ho subjectivem tot que són de diferents categories i que molt sovint hi entra més amb qui ho discuteixes. Sí. Però, et fan passar tantes bones estones i tantes birres que mira. I un va fent i tal i decideix i li neix que Woods, el concert de woods, va ser el millor de tots els que he assistit d’aquest Primavera Club’09, i tant contents. I passo de parlar més de woods que semblo “el hombre bucle” dels Muchachada. Perquè, vaja que preparant el Top of The (g)Rock’09 per a un servidor i que properament veureu a aquest mateix batblog, també apareixen força amunt, així que apa, us creo la intriga aquesta famosa tipus telesèrie, i al pròxim capítol enganxat com les mosques a la merda. Bé, de fet, us seré sincer, tot això forma part d’un pla per dominar el món, primer llegiu les cròniques, ressenyes i demés merda que escrigui, després us creo aquesta necessitat imperiosa (sempre que hom escriu necessitat, al costat ha de posar imperiosa per a que sembli culte) de segui llegint-me, i aquí, amics meus, és quan començo a colar i a filtrar idees i programari per anar fent un exercit d’autòmats humans que ja treballen per mantenir-se i només em donen la part bona.
Com la seva música, com Woods, no com so cow.
En disc, i sobretot la cançó “Casablanca” tenen un pase, fins i tot diria que els he gaudit algun moment que altra, no mentiré, però el concert de So Cow a La [2] em va semblar una autèntica presa de pèl.
Pop punk de manual que al treure-li la producció del disc és queda en allò que hi ha per sota d’Anècdota. Una llàstima. Això sí, els cubates i birres de l’Eusebio i rodalies molt bons.