12 de des. 2009

ADÈU PEKIN EXPRÉSS

Qui se’n recorda dels primers realitys? Gran Hermano I (ja van per l’onzena edició), el Bus, Hotel Glam i un llarguíssim etcètera que arribaria gairebé a l’infinit. A dia d’avui la graella ja no està tant saturada d’aquests “estudis socials” televisius i l’especialització temàtica de la tele ha portat que només uns realitys molt específics triomfin amb les barres de share, aquells que busquen un target molt determinat que, en realitat, són una moneda a l’aire alhora de saber si aniran bé d’audiència o no. Entre tots aquests, almenys a nosaltres, només ens criden l’atenció dos d’ells: Granjero busca Esposa i Pekin Expréss. En una dura pugna entre els dos programes de Cuatro l’equip del Gent Normal s’ha acabat decantant per Pekin Expréss. Fins aquí el post seriós, ara la realitat: Som uns malalts de Pekin Expréss, som fans totals de Pekin Exprés. I vaja, que ja s’ha acabat la segona edició i toca comentar-la.

Ritme, ritme i més ritme. Aquests són els trets definitoris d’un programa que ja en la seva primera edició, ens va mantenir enganxats al televisor diumenge sí, diumenge també. La formula és senzilla: 10 parelles que, amb només un euro al dia, han de viatjar el més ràpid possible d’un punt geogràfic a un altre. Però es clar, això és televisió i l’espectacle sempre acaba venint gràcies a les relacions personals entre els concursants i entre les pròpies parelles, fet que s’ha accentuat encara més en aquesta edició. Si al ritme del programa li afegeixes cert toc cultural (els concursants no viatgen per la Peninsula precisament) i turístic i ho amaneixes tot amb una banda sonora excel•lent (que sempre comença amb Arcade Fire) el cocktail és Pekin Exprés, segurament el millor reality de la història.

Després de veure com els nostres favorits de l’any passat (Javier, l’indie de València, i Martha) perdien a la final davant una de les parelles més avorrides que s’han vist mai (l’anomenada “pareja en crisi”, que això va de clixés), enguany hem assistit a un edició trepidant i, segurament, molt més polèmica gràcies als mal rotllos que hem vist entre concursants. I sí, l’any d’espera entre l’edició passada i aquesta s’ha fet eterna, i el dia de l’estreno estàvem realment expectants amb que ens trobaríem. Enguany anirien des de Pekin fins a Bombai, passant per Hong Kong i el Nepal (segurament les etapes més esperades).



Després de d’haver vist dues edicions ja podem afirmar que les dues primeres parelles expulsades passen sense pena ni glòria pel programa. Aquest any van ser uns hippis navarresos i unes quilles de Girona que van fer bàsicament pena, demostrant que segurament visitaven més el Xquè que la Mirona. I a partir d’aquí si que podem dir que va començar el programa, sobretot des que ens vam adonar del potencial televisiu que formaven la parella de Meritxell i Alazne, mare i filla madrilenyes amb greus problemes d’educació, autocontrol, egoisme i relacions socials. Ben aviat, sobretot la filla, l’Alazne, va començar a liar-la parda a la Xina. Que si uns insults a uns autòctons per aquí, que si unes critiques a companys per allà, atacs d’ansietat, comentaris desafortunats. Una joia la nena, que finalment, i per mèrits propis, ha centrat aquesta edició. Ja al tercer programa teníem uns favorits, el Carles i la Sílvia (“pareja urbana”). Bàsicament ho eren per ser catalans, estar relacionats amb el món de la música (ell forma part d’una coneguda promotora barcelonina) i per ser les persones que, a priori, semblaven més això: persones.

Els següents en caure van ser la “pareja de la tercera edat”, que no van aportar massa més que una semblança brutal amb l’home forçut del circ d’un d’ells. I va arribar la ciutat de Hong Kong, i amb ella un etapa brutal de curses i proves que va acabar amb l’expulsió de Carla i Miriam (“pareja desconocida”) i, sobretot, amb dues evidències, que Fran i Merino (“pareja de Policias”) eren els favoritíssims per guanyar i que l’Alazne algun dia pillaria. I així va ser només arribar al Nepal, quan li va caure una bufetada (amb la mà oberta) de la Sílvia. Ara mateix la guerra entre la majoria de parelles i les madrilenyes ja era oberta. Bàsicament es dedicaven a criticar-se les unes a les altres i a fer-se les majors putades en cursa. La bufa va ser el climax del programa i l’Alazne ja es quedava com una de les dolentes dolentíssimes de la història de la tele estatal, normal, la noia està penjada total. L’única parella que va fer una mica de cas a Meritxell i Alazne van ser els catalans Xavi i Juan Antonio (“Pareja de gays”), que bàsicament discutien tot el dia entre ells fent-nos agafar certa vergonya aliena (per cert, ja no estan junts). Els hormonats van deixar el programa a l’etapa següent després de, com no, discutir acaloradament pels carrers del Nepal.



La clau de Pekin Expréss arribaria amb la sortida del programa de Carles i Sílvia, que van abandonar el concurs després d’una lesió d’ell (tot i que s’ha de reconèixer que se’ls veia lleugerament cremats a aquestes alçades de ruta). Amb la sortida dels nostres favorits, l’interés va baixar en picat, més quan una setmana després Alazne i Meritxell eren les expulsades. On haguessin arribat Carles i Sílvia sense aquella lesió? No ho sabrem mai, però el cert és que si al principi van semblar una parella fràgil, havien avançat fins pràcticament el final amb pas ferm.
Quedaven tres parelles, els polis (natius de Coslada), la “parella rural” i els Juanes (pare i fills valencians). A aquestes alçades ja podia guanyar qualsevol, però els maderos semblava que guanyarien fàcil. Abans d’acabar encara vam tenir l’oportunitat d’odiar una mica a JuanJr,bàsicament per bienqueda i per amagar la seva condició sexual (és gayer segur). Els Xe’s serien els darrers expulsats abans de la final.



Bombai com a escenari, dues parelles finalistes i una super favorita. Doncs mira, els favorits no van guanyar i, tot i que s’ha de reconèixer que va estar bé veure’ls la cara després de perdre i anar tant de guais, certament els maderos es mereixen guanyar i no perquè ens agradessin gaire precisament. Però vaja, és el que hi ha, i al final van ser Carmela (som fans) i Antonio (a vegades odiós amb els seus comentaris masclistes) els guanyadors de Pekin Exprés segona edició.

Ja acabant aquest llarguíssim post. Destacar el paper de la Sánchez-Silva, que a priori no l’esperàvem tant posada en el paper (i és que substituir a la Paula Vázquez és cosa xunga). Sòbria, emotiva i dura quan calia, la Eugenia ha complert de sobra el paper que li va tocar i que deixa una mica endarrere un currículum que no era per tirar coets.

I ara que queda? Doncs esperar la següent edició, que si segueix el seu format original (em sembla, no ho puc assegurar) que és francès, tocaria per llatino-amèrica. Nosaltres no som gaire favorables d’aquest format, ja que si els natius parlen en castellà es perd molta escència del programa. Nosaltres votem per un país tipus Aràbia Saudí o qualsevol de l’Àfrica (sempre que no vagin amb la Caravana Solidària, es clar). Això sí, el programa ja està renovat per Cuatro (ha estat una de les sorpreses d’aquesta temporada pel que fa a audència i repercussió social) i el càsting de Pekin Expréss 3 ja està en marxa. En fi, que ens queden 8 mesos eterns.

4 comentaris:

Andreä ha dit...

Home doncs iguals posats a pensar a la Alazne aquesta jo la deixava a la caravana solidària una estoneta a veure si la resta d'humanitat teniem sort.

I tot i que la Carmela es mu grande, als polis al final també els hi vaig agafar carinyo... en fin!

Bon reality i bon post!

ä

dianayr ha dit...

no los polis no! eran repelentes prepotentes!

Neus ha dit...

Les escenes (impagables) de la histèria de l'Alazne eren totes gràcies a sa mare que posava el dit a la llaga com ningú! L'Alazne per si sola... re de re. Meritxell a la caravana!

Muntsa ha dit...

No acceptar que els càmeres i/o producció pagaven part de les despeses, és com pensar que els concursants de 'Lluvia de Estrellas' eren maquillats i vestits pel fum de la porta del programa. La tele és màgia.

Els pantacalçotets de Juan senior eren, de llarg, el millor del concurs.

Gràcies pel vostre temps, recordeu el meu nom.