21 de nov. 2009

Tortoise al Palau de la música (18-11-2009)


És el tercer cop que em disposo a escriure la crònica del concert que Tortoise va fer al Palau de la Música aquest dimecres 18 de novembre de 2009 dins el Barcelona Jazz Festival. Quasi res.I ha sigut ara, de camí a la perruqueria quan he vist la llum, quan he sentit el to.

A sobre he tingut sort (el que avui és sort, dimecres va ser mala sort). Al entrar a la perruqueria en David m’ha dit que avui també m’hauria d’esperar uns vint minutets. Dimecres no m’ho va dir, vaig ser jo que al cap de vint minuts d’espera li vaig concertar una nova cita ja que havia d’anar a fer una cervesa abans de Tortoise. Em vaig aixecar i me’n vaig anar cap a can Millet. Les expectatives eren altes.

Em va donar hora per avui, divendres, altre cop a les vuit, i en arribar m’ha somrigut dient-me que en tenia per vint minuts.
Perfecte, me’n vaig al El Otro a fer una cervesa i a escriure la crònica de Tortoise que porto pensant tot el camí.
La qüestió és que he intentat escriure-la tres cops (mentalment varis més) i res, m’encasquillo com una escopeta de fires. He pretés ser objectiu, bé, objectiu no, més aviat realista. Volia transmetre-ho tot fidelment a la vivència. Però soc un cas, tal i tant fres que tenia el setlist només sortir del Palau i ara mira, un mar amb eco.


John McEntire amb una expressió d'ésser humà

Recordo, recordo, imagino. És com els records d’infantesa, aquells que no saps si son teus o transmesos entre converses i fotografies. L’ensimismament és tal que no sé si és record o imaginació.
Varen començar amb una del nou, del Beacons Of Ancestorship (Thrill Jockey, 2009), no era Prepare Your Coffin, potser Gigantes, o bé la primera, High Class Slim Came Floatin' In. Bé, la qüestió és que va entrar molt bé, va ser una dolça introducció de Can Millet a Can Tortoise, en acabar-la varen continuar repassant vells temes com ara del TNT, Standards, etc. fent un notable discurs.
Havien començat a dalt i poc a poc, com per una carretera de muntanya, el varen anar baixant fent ziques-zagues, pujant un turonet per trobar una baixada més òptima, girant al fil de l'abisme, reconduint-se per un túnel.
Reconec que molts moments no eren per a principiants, que només els "avançats" en matèria podien optar a la plena satisfacció. Reconec que no és sinó el pitjor bolo de Tortoise que he vist. Reconec que vaig sortir encantat, i és que per moments varen llençar-se al post rock de més etiqueta sortint-ne victoriosos i reenganxant-se amb temes més bellugadissos. Varen anar teixint fins arribar, de nou, al Beacons Of Ancestorship i en varen desplegar tres o quatre de seguides.
sintetitzador

John McEntire als teclats, Jeff Parker a la guitarra i John Herndon a la bateria

Els abominables ritmes matemàtics que despleguen amb les dues bateries i la guitarra de Jeff Parker són contraindicats amb les butaques, les extremitats volen cobrar vida, volen fugir de les lligadures, però allà estàvem.
M'hagués agradat que haguessin utilitzat més l'instrument aquest que seria com un vibràfon electrònic, ja que el joc visual i sonor que dona és esfereïdor, espectacular.
Minúcies, la màquina Tortoise seguia, i varen prendre l'últim tram amb caire més de hits de hoy y de siempre.


La màquina

Al acabar la sonora reberverància quasi fictícia, apuntava, que si eren un d'aquell grups (rars) que no els agrada fer bisos (als quals admiro i defenso) no tindrien més remei que claudicar i tronar a sortir. No va caler molt esforç, com a molt varen fer un cigarro al backstage. Van tornar a sortir, com si no hagués passat res, i al cap de dos cançons de tamany post rock (llaaaaargues, dolçament llargues) varen finiquitar, després d'hora i mitja, el concert de Tortoise al Palau de la Música.

Era el tercer cop que veia Tortoise en directe, en cap s'hi podia fumar, en un dels tres es podia beure, a un preu alt, i tot i això, allà seguia/em la muchachada picant de mans i xisclant exasperats. Cinc minuts, abaixada de dBs, la gent recull i enfila cap a Barcelona, cap al món exterior. Uns xiscles més, la gent s'anima de nou, cops amb els peus a terra que retronen el Palau, més aplaudiments, gent que camina cap a fora amb un ull posat a l'escenari, però res, han fet una hora i mitja, tothom està satisfet, ple, llest, però i què, segueixen aplaudint, drets, amb les jaquetes ja posades. Dos homes, presumiblement tècnics de la sala, corren per un lateral i s'endinsen al backstage, un moment de dubte, en surten corrent passadís enllà, els aplaudiments no cessen i de cop, com si s'haguessin adonat que això era un duel i que ningú pensava deixar de picar de mans, apareixen Tortoise, de nou, a l'escenari. Un amb una bossa personal, l'altre amb la jaqueta posada, però a l'escenari. Deixen els trastos a un costat mentre els dBs pugen. I allà, llavors, tretze anys després, en quan es fa el silènci: Glass Museum.

1 comentari:

tutupa_gatmort ha dit...

Si, més o menys això.