13 de nov. 2009

Mishima a la Sala Bikini (10/11/2009)


Potser sense saber-ho, els trobàvem a faltar. Així s'hagués titulat aquesta entrada si el GentNormal poses un titular a les ressenyes de concert. El fet és que el passat dimarts ens vam desdoblar per assistir, uns al Johansen, els altres a la final del Sona9, que com ja vam apuntar a l'agenda, era una bonica excusa per anar a veure aquella banda que lidera David Caraben i que és diu Mishima, la mateixa que, almenys qui escriu aquesta crònica, no escoltava en directe des del Festigabal de l'any passat. Recordeu? Festes de Gràcia del 2008. Massa temps
Tot i fer cabrioles horàries per arribar només per veure Mishima, no ens va sortir bé la jugada i ens vam plantar a Bikini abans d’hora. Així doncs, a banda dels barcelonins vam poder veure com acabava l'actuació dels Minimal, que a posteriori acabarien sent els tercers classificats al Sona 9 d'enguany. Potser per un so un pel deficient, potser per la poca sang que, en general, desprenien sobre l'escenari, no vam prestar massa atenció al grup de pop-electrònica finalista. Després una mica de El Nota, un rapper de Cornellà que canta en català, abans de començar l'entrega de premis. Descartats els Minimal per tenir poca gràcia, un apostava per Mine!, que no els havíem vist però dels que encara recordàvem el seu notable primer disc de l'any passat. Finalment van guanyar i tots contents, tots? Bé, tots no. Als segons classificats els vam poder bastant ratllats alhora de recollir el segon premi.
I van arribar els Mishima i vam espavilar una mica (aixecar-nos de les còmodes cadires de Bikini). La primera sorpresa va venir en forma d'una posada en escena curiosa i que reforçava la imatge d'en Caraben com a frontman total de la banda. Tot el grup assentat en rotllana i el vocalista dret, al centre de tot, l’epicentre de totes les mirades. Així arribava la primera rascada de guitarra de la nit, amb ella, 'L'estrany' i llavors ens en vam adonar que feia molt que no escoltàvem la immediatesa de la dolçor que transmetien de les seves cançons. en directe Del pop -'El temple'-, dels hits que es canten a pulmó -'Miquel a l'accès 14'-, de la poesia -'Neix el món dintre l'ull'... de tot allò que ens ha ofert Mishima en els dos àlbums en català que han publicat fins ara.

Del nou treball, bones i males notícies. Com estan fent darrerament, van avançar petits tastets del que podrem escoltat a Ordre i aventura, que és com es dirà el disc que han gravat a Cadis amb Paco Loco (productor de llegendes a l’alçada de Sexy Sadie, Australian Blonde o Nacho Vegas). Les cançons sonen a continuisme, cosa que ja agrada, però van sorprendre al personal anunciant que el disc estarà a les botigues al febrer, quan suposadament ja hauria d’estar al mercat. Imaginem que aquest retràs serà gràcies a la tancada tècnica de la seva discogràfica, Sinnamon, però vaja, que no haurien de tenir massa problemes per trobar algú que els tregui el disc.
Tot i això, i previ avis d’en Caraben sobre el temps que fa que Mishima no toca en directe, van fer un concert dels que ens tenien acostumats abans de parar, amb un set-list reduït però que agafava les millors cançons del Trucar a casa Recollir les fotos Pagar la Multa (DiscMedi, 05) amb menció especial per la perfecte ‘No et fas el llit’ i el celebrat Set tota la vida (Sinnamon 07), ‘Em deuria enamorar’ o l’emotiva ‘La forma d’un Sentit’. El grup va estar imprecís en un ambient un pel massa fred, sense ànima i un so que tampoc convidava a l’optimisme, però poc va importar, tornaven a ser allà per recordar-nos que són imprescindibles. Només feia un any, sí, però ja els trobàvem a faltar.