25 de nov. 2009

ESPECIAL PRIMAVERA CLUB 2009 (III - HIGHLIGHTS 2)


Continuem amb la descripció detallada amb bisturí del pròxim (i tant pròxim! dues setmanes) Primavera Club. Aquí seguim amb l'ordre (rigorós) per estils, tractarem els grups de folk, pop, punk pop, psicodèlia, soroll, shoegaze, i en definitiva, el que acostuma a haver als Primaveres, tal com al anterior post d'aquest Especial Primavera Club.

(Ve de PART II i abans de la PART I)

Uns altres que venen després d'haver passat pel festival gran del Primavera són A Place to bury strangers, i això és condició més que suficient per anar a veure'ls. A més a més el seu shoegaze sorollós entre My Bloody Valentine i el ruidismo de The Jesus And The Mary Chain els fan ser un combo més que recomanable. Jo, sens dubte, repetiré.


A Place To Bury Strangers fent soroll del bo

Unes altres que s'ha de procurar no perdre son Chiquita y Chatarra, dues noies de Gijón, bateria i baix, que desenvolupen un lo-fi punk com tant de moda està al País de les oportunitats. Tenen una frescor i poca vergonya que les fa irresistibles a l'hora de redactar els imperdibles del PC.

També és lo-fi, però en clau pop, el que es pot escoltar de So Cow. Brian, qui dona sentit i forma a So Cow prové d'Irlanda i procura unes cançons precioses (sí, es pot dir precioses i no ser negatiu), rítmiques, d'aquelles que et fan vellugar la cama sencera mentre se't dibuixa un somriure a la boca.

Scout Niblett. Oh! Scout Niblett. Aquí sí pertoca fer una pluja de tags. Fràgil, dura, estrident, dolça, Albini, arrebatadora, intel·ligent, música en estat pur, jove, veterana, Primavera Sound 2007, a l'auditori, sense presa, contundent, ensimismament, provocadora, quasi que amb això ja és suficient, no? S'ha de veure sí o sí. És que la seva música és d'aquelles poques que són capaces d'arribar al més profund d'un i sorgir amb la màxima força, va directe a la visceralitat.


Scout Niblett en plan retro

Caballo Trípode és un altre grup espanyol que confirma que si es vol, es pot fer bona música on es vulgui. Venen des de Gandia, València, per donar-nos una bona ració de lo-fi punk amb una veu que juga a ser de la movida però que no ho és. La diferència d'aquest trio és que no es queden a fer lo-fi punk de manual i prou, sinó que és mouen més que això, aconseguint al seu primer àlbum, una personalitat que pocs aconsegueixen.

Deu anys i una pastanaga, i nosaltres que els n'hi desitgem molts més. Standstill són un passat, present i futur que gaire bé ningú ha aconseguit. Amb una trajectòria impecable ja des del The Tide (Bcore, 2005), diria que són un dels grups més interessants d'Espanya, però diré que són dels més interessants d'Europa. Referents indiscernibles de la època actual que sortirà, o hauria de sortir en els anals que es facin al futur.

Woods, també anomenats Woods Family Creeps, també anomenats Woods Family, també anomenats Acoustic Family Creeps són un trio amb base a Brooklyn que desenvolupen un sincer folk rock psicodèlic captivador amb tendència jam. És una perla a esclatar aquí que té un directe molt submís a l'entorn i que a més es deliten per auto versionar-se, per deconstruir els seus temes en jams o en shows acústics. És una banda psicodèlica mutant fent pop rock que no poden estar-se quiets i que els agrada refundar-se cada quart d'hora, ara, això és un risc, no ens enganyem, el seu directe pot veure's afectat per molts factors fent que en surti o bé un concert meravellós o un de ben pobre i distant. A fabor tenen que al ser el seu primer concert a casa nostra, és de suposar que no voldran córrer cap risc i aniran a assegurar-se un molt bon concert. Un dels meus caps de cartell.


Woods aquest passat juliol al Whitney Museum de NYC

Prepareu-vos per que això ja ho tenim aquí. Dimecres que ve, com a colofó final la millor ruta del bacalao per veure el més destacat de la millor manera.


PART I · PART II · PART IV