4 de nov. 2009

Crònica de Do Make Say Think a La [2] (3/11/09)



Do make say thing a la [2]
Dimarts 2/10/09, 22:30, 20€
Promotora: Moutique Ensemble

En plena caiguda lliure del post rock, on gaire bé han deixat de ser intocables les vaques sagrades del gènere, Do Make Say Think treu el disc The Other Truths (Constellation Records, 09) quedant-se en un mar d’indiferència per part dels mitjans, però no ens enganyem, si és així és perquè el post rock ja no suscita portades, ja no és tendència, i això ho és tot a la premsa, sobretot l'espanyola.
Ahir al vespre, en nonet de Canadà varen ser a La [2] d’Apolo per presentar-lo en directe.

Varen venir acompanyats de dos grups, dos formacions on, a cada una, hi militen un dels guitarres de DMST: un a The Happinest Project i l’altre a Years, que varen tocar en aquest ordre. Destacar la curiosa formació final de Years que comptava a l’escenari amb tot el personal de DMST, això va provocar un breu espai entre grups per, de seguida, estar els Do Make Say Think preparats per començar.
 
Pot ser influenciat pel desinterès general, la meva presència al concert era més per no perdre-m’ho que per presenciar-ho, i quina sort. Fos pel que fos, un cop fora, vaig recordar perquè sovint un va a concerts, perquè un a vegades presencia concerts més per la inèrcia de la no absència que la de la pròpia voluntat d’assistència, i és que tot i que (o més aviat: pot ser gràcies a què) les meves expectatives no eren molt altes els molt cabrons es varen marcar un concert d’aupa. Per alguna cosa son un dels abanderats del gènere i per alguna cosa ja porten 6 discs editats. I així ho varen demostrar els canadencs repassant clàssics de la seva discografia però sense oblidar els temes del seu darrer àlbum d’estudi.

L'embriaguesa i presència sonora que varen extreure al directe va arremolinar les ments a La [2], va desmuntanr els presents en un va-i-ve a l'alçada de molts pocs. Per dir-ho en poques paraules: des del 12 d’abril de 2007 a Sidecar, no ho havia tornat a presenciar, on Yndi Halda ens varen mantenir una hora i escaig amb els peus un pam per sobre del terra.
La consistència de les estructures de les seves cançons voluptuen i arremeten amb força, la conjugació de les formacions possibles dins el grup, així com l’èpica i l’ambientalitat de les cançons o moments cobren ple sentit i guanyen enters a cada bandada sonora. El joc èpic tant explotat al post rock aflora amb sentit i tot encaixa com un trencaclosques petit, dens i tossut.
Varen saber transmetre aquella idea de post rock que ja teníem oblidada, aquella que ens va fer agradar als finals dels ’90 i principis d’aquesta dècada. El públic així ho va rebre, com si el somni d’abans d’ahir encara fos realitat, i la inèrcia i hàbits, com els d’anar amb bicicleta, varen sorgir, palpables, als silencis o als prop de 15 minuts d’aplaudiments que varen rebre Do Make Say Think al finalitzar el bolo, retornant-los, novament a l’escenari per tocar dues cançons més.

myspace.com/domakesaythink