2 de nov. 2009

Bella Glòria collita del 91: Slint, Spiderland


La màquina del temps arrenca i es para a un any mític de la història de la música, el 1991. Molts recordaran el Nevermind de Nirvana, el Ten de Pearl Jam o l'Achtung Baby d'U2, menys el Banwagonesque dels genials Teenage Fanclub o el Blood Sugar Sex Magic dels Red Hot. Va ser un gran any de la història de la música. Encara que de moment aparcarem el nostre fidel Delorean lluny de les llistes de vendes per descobrir una petita joia que va veure la llum fa 18 anys. Spiderland (Touch And Go, 91), d'un grup anomenat Slint, és el gran àlbum perdut de l'època en que el grunge ho acaparava tot. Son sis talls de llarga durada, allunyats de la música que estava a punt d'arribar amb la irrupció del so Seattle.


Les peces del puzzle
El segon llarg de Slint (Tweez va veure la llum dos anys abans) es caracteritza per un so fosc, amb la veu de Brian McMahan alternant xiuxiuejos amb crits desesperats, tot enmig de les guitarres de David Pajo i del mateix McMahan, simples però complexes a la vegada, molt allunyades del grunge. Advertència: no és un disc de fàcil digestió, cal paciència per entendre la seva complexitat, raresa i genialitat. El nombre de pistes enganya, només són sis, i podria semblar un trencaclosques infantil, però cada peça te nombroses cantonades que cal observar amb deteniment. De fet només cal mirar la durada de Spiderland, quasi 40 minuts, amb unes cançons que van des de poc més de cinc minuts fins a quasi nou. Tot i que siguin peces llargues, moltes no segueixen l'estructura lineal típica de vers-tornada-vers, sinó que s'endinsen en mons obscurs i creen atmosferes inquietants, dignes de pel•lícula de terror. Hi ha lloc per tot dins de l'obra de Slint, encara que cap destacaria per la seva normalitat. Moltes cançons semblen la continuació de l'anterior o hi guarden algun tipus de relació, el que provoca certa familiaritat, però sense arribar a trobar el perquè. Entre les poques pistes que formen Spiderland, hi ha moments per tot, que recorden el bo i millor de la música de l'època. Des de moments que poden semblar Sonic Youth (la segona meitat de 'Nosferatu Man', per exemple), a altres de suposat relax ('Don Aman' i la seva absència de percussió). Encara que hi hagi varietat, totes les peces del puzzle de la terra de les aranyes encaixen perfectament.


Recollint la sembra
Malgrat la seva qualitat, el disc no va ser un gran èxit comercial (unes 50.000 còpies venudes) i per acabar-ho d'adobar, el grup es va separar tot just tenir-lo acabat. En canvi, va rebre grans crítiques, com la de l'encarregat de la gravació de Twezz Steve Albini (que més tard també va gravar el In Utero de Nirvana, entre molts altres, i membre de la banda Shellac) que li va posar 10 estrelles. Pel que fa a la trajectoria als membres dels grup, es diu que McMahan va acabar a a un centre mental, mentre que David Pajo es va formar part de Tortoise i Britt Walford es va ajuntar amb Kim Deal del Pixies per crear The Breeders. Tot i l'escassa repercussió que va tenir en el seu moment, la seva influència es va deixar notar a l'escena nord-americana, que va virar cap a un cantó més fosc i menys comercial (com es nota la influència d'Albini al mencionat In Utero). Com a anècdota, van fer una gira de reunió que els va portar al Primavera Sound de 2008, amb un concert on van interpretar totes les cançons de Spiderland. Fins aquí el viatge setmanal amb el nostres estimat Delorean, la setmana vinent pararem l'any 1966 per reviure un dels clàssics de la història de la música.


Enllaços:


1 comentari:

Aurora Mora ha dit...

Curiós, si més no...

http://1991theyearpunkbroke.blogspot.com/