NORMAL és el nom del protagonista de l’últim llibre del Kiko Amat. Però també és quelcom comú, NORMAL, no? Potser queda estrany explicar que som gent comú, però és que som així. Ara mateix ens dediquem bàsicament a ser periodistes, dissenyadors o estudiants de comunicació audiovisual. També hem estat cambrers, vigilants d’examen del First o repartidors ambulants de publicitat. Fins i tot n’hi ha que tenen un grup de música o una petita i autogestionada empresa de bolsos. Vivim la vida amb tot tipus de contractes: els que tenen sort estan fixes, els que en tenen menys estan en obra i servei mentre que la resta gaudeix del subsidi d’atur o pateix fent de becari precari a zero euros l’hora. Ens encanta la Nutella, la xocolata, i la Nocilla, el llibre, però també hem llegit la triologia del Larsson, el Senyor dels Anells i el Zoo d’en Pitus, el nostre particular Vigilant en el Camp de Sègol. Sí, ens agrada llegir i també el cinema, però no som uns habituals de les pel•lícules moldaves del Verdi sinó que ens flipem amb les pelis de drogues, sexe i rock’n’roll del Guy Ritchie. Això sí, quan ens volem fer els guais ens encanta dir que hem entès la darrera de Lars Von Trier, però no ens cregueu, és mentida. Però sobretot en apassiona la música: sentir-la, cantar-la i escriure’n. Evidentment ens agrada en Jarvis i amb el nom li fem el nostre petit homenatge, però també en Joan Colomo, els Nueva Vulcano o Mazoni. I els Belle & Sebastian, els Teenage FanClub o els Pony Bravo. Nosaltres donem suport a la nova escena, però hi ha grups que no ens agraden i això tampoc ens ho callem. I si en parlem, és clar, ho fem en català, i així ho escriurem. Perquè si alguna cosa tenim clara és d’on venim, uns diuen que de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, però nosaltres ens fem els xulos i diem que de Pascal Comelade a Ovidi Montllor i d’Antònia Font a Sanjosex. Però això de ser comú implica moltes coses, com que som uns grans fans de la televisió. El 99% de l’equip vibra amb Lost i la que no ho fa es queda fora de les converses. El problema és que no tenim grans conexions i sovint encenem la caixa tonta per veure Pekin Expres, Ventdelpla, Casal Rock o La Nòria, sí sí, la Nòria. En definitiva, que potser som una mica petardos, però ja ho té això LA GENT NORMAL.
Aquest matí s'ha celebrat la tradicionalíssima roda de premsa del Primavera Sound. Aquell esdeveniment que definitivament marca l'inici del festival ja que coneixem el gruix de noms que formaran la majoria del cartell. A banda de diverses novetats logístiques com l'abandonament definitiu de l'escenari del Poble Espanyol, que l'any passat va quedar petit, i la bona notícia de l'entrada d'un escenari a l'Arc del Triomf gratuït per dimecres i diumenge anem a repassar les bandes.
Un dels temes més comentats d'aquests últims dos dies és el de que 
El passat mes de novembre Amniòtic records, el segell indie que dirigeix en Pau Vallvé, va recollir tots els artistes que editen sota el seu nom en una nit a l'Heliogàbal. La trobada era l'excusa perfecte per trobar-se tots plegats i tocar unes quantes cançons entre tots. Però aprofitant l'esdeveniment van voler presentar el nou artista d'aquesta petita discogràfica. El secret es va mantenir fins aquella nit, quan va sortir Ferran Palau a tocar acompanyat de la seva guitarra. Un dels dos vocalistes d'Anímic ja està ultimant els detalls del que serà el seu primer disc en solitari fora d'aquesta família d'amics que és la banda de Collbató.
Ja tenim aquí el tret de sortida de la novena edició del 
Encara que ho pugui semblar, no estem en contra ni de Sopa de Cabra, ni volem fer cap referència al còmic de Mafalda, ni és cap expressió hype que mola. La llei SOPA (que prové de l'acrònim Stop Online Piracy Act) pretén bàsicament controlar el contingut d'Internet i poder actuar en contra dels suposats pirates de manera fulminant i, a priori, desproporcionada, tal i com va fer ahir amb el gegant de les descàrregues Megaupload. Si vols saber una mica més, nosaltres et convidem a indignar-te amb nosaltres i llegir-ho després de l'hipersalt.
Radar 2012 és una nova aposta de l'Espai Caja Madird per apropar-no la avantguarda de la música independent de Barcelona. És tant sols una mostra de sis grups però posa de manifest que existeix i és de qualitat. No es tracta d'electrònica o músiques experimentals (encara que n'hi ha) si no de música popular alternativa que, sovint, per desconeixença triga a arrelar.
No és vendre, és difondre. I tenen raó, i ho porten endavant fins a les seves últimes conseqüències, m'atreveixo a afegir sense dubtar un segon. Perquè At Versaris difonen moltes coses, entre elles una imprescindible crítica social, és clar, però la seva feina va més enllà i és que ells han estat els precursors dels primers discos rap fets en català a tenir en compte. I això a ells els posarà vermells, però el seu nom el trobarem irremeiablement escrit als llibres de les història musicals d'aquest país
Indiescabreados van aparèixer a twitter uns dies abans del Primavera Sound de l'any passat i en pocs mesos s'han convertit en un dels indiscutibles fenòmens d'aquesta xarxa social. Ataquen sense pietat a gairebé tothom, s'ho mereixin o no, i han aconseguit que paraules com "fetén" o "casual" ja formin part del nostre vocabulari diari. Els seus 30 minuts d'spotify contenen cançons dels seus adorats The Horrors o l'inevitable Miles Kane
1 comentaris:
Hoola!
A Cadaqués, vaig veure uns pots gegants de Nutella, en una parada que fan creps, a davant del Casino.
Mira, allò que agrada a la "gent normal" i aixo que Cadaqués té fama d´snob.
Publica un comentari